Annexs IV – Coda



Comentaris tancats a Annexs IV – Coda

Annexs III – Agraïments



Sense
l’ajut de Meritxell Peris, aquest llibre, senzillament, no hagués
estat possible. Per haver creat el dibuix que serveix d’il·lustració
de portada i del qual n’estic tan pagat. Per haver fet veure a un
cec com jo què és allò del llenguatge no verbal; per haver revelat
les paraules que hi havia amagades en una imatge. Per haver suportat,
així mateix, les explicacions i les teories esbojarrades que a
l’autor se li anaven passant pel cap. Per tot.

Així mateix, tinc un especial deute amb el meu germà, Guillem, que
ha fet el disseny de la portada i de l’esquelet del llibre i que
m’ha hagut d’aguantar les cabòries sobre la grandària i els
tipus de les fonts.

I
vull agrair especialment la col·laboració dels
dialogants,
amb els quals l’autor ha tingut el goig de mantenir unes converses
tan enriquidores: José Bresó, Dolores Peris, Òscar Peris,
Dolfi
Serra i Esmeralda Torres.

També,
per descomptat, a tota la gent que ha participat dient-hi la seua per
al capítol d’
Obama, polifonia,
que han aportat anàlisis molt interessants. I a la gent que no hi ha
pogut participar, també.

Finalment, no cal ni dir que totes les errades, teories absurdes,
reescalfaments de perol i cartes que no lliguen –que no en són
poques- són responsabilitat única, exclusiva, personal i
intransferible del trompellot que signa aquestes línies.



Comentaris tancats a Annexs III – Agraïments

Annexs II – Pròleg a l’edició en llibre



Sense
la seducció del paper, de la lletra impresa, del llibre com a
objecte, no es podria entendre aquesta publicació. El fet que
aquests texts hagen acabat lligats i enquadernats com a allò que
s’anomena –i s’anomenarà-
llibre
en el model tradicional, canònic, més enllà de derivacions
secundàries que puguen afavorir –o no- la difusió de qualssevol
papers, no té una altra explicació.

En
aquest sentit, la gènesi del volum no podria estar-ne, a priori, més
allunyada. El “llibre” naix d’un recull de texts que varen
desenvolupar-se a la xarxa amb format de blog
.
De fet, el suport triat esdevenia alhora justificació de la
investigació. Hi havia la intenció que el text fos un treball
dinàmic, en constant evolució, que es construís al mateix temps
que es publicava; no hi havia, però, una voluntat de síntesi prèvia
a la redacció del text: allò que s’investigava es redactava,
s’assajava. Així doncs, el format de blog no era un mitjà, sinó
que es transformava també en una finalitat. No es tractava d’un
treball fet a la manera diguem-ne “tradicional” i després abocat
a la xarxa; ans al contrari, naixia i creixia
en
línia
. La interactivitat era una senya
d’identitat, amb els
pros i
els
contres.

No cal dir que, en una publicació en paper, tota aquesta raó de ser
es perd irremeiablement. Fins i tot es podria parlar de dues
filosofies completament oposades. Ara bé, això no vol dir que
siguen excloents, tot i que cal atorgar al poder de seducció de què
hem parlat de bon principi el fet d’ajuntar-les. Una vegada els
texts varen ser considerats com a tancats, el caràcter
interactiu es perdria i, doncs, d’alguna manera o d’altra, el
treball esdevindria perenne, talment un volum en llibre. I,
així doncs, el cercle es tancava i la oportunitat de poder tindre a
les mans el text de manera editada era una temptació irresistible.

1
http://llenguapolitica.bloc.cat/



Comentaris tancats a Annexs II – Pròleg a l’edició en llibre

Annexs I – Justificació



Per què un blog?

La
idea d’estructurar el treball en format de blog sorgeix d’una
voluntat de fer allò que els anglòfons en diuen un
Work
in Progress
. És a dir, tot emprant la
intuïció com a mètode d’investigació i aprenentatge, volia que,
al mateix temps que el treball prenia forma en els meus apunts, també
prengués la mateixa
forma
com a document. D’aquesta manera hi havia la possibilitat de fer un
assaig molt més interactiu, que dialogàs amb ell mateix i amb qui
volgués iniciar-hi un debat. Un treball en construcció contínua
que permetés una evolució més lliure i més comunicativa.

Així doncs, a mesura que investigava sobre les relacions entre el
llenguatge i la política, se’m suggerien diversos camins que, en
compte de deixar-los marcats per tornar-hi en finalitzar l’elaboració
del treball, els explorava amb les eines que en eixe mateix moment
tenia. Fet i fet, això il·lustrava la idea d’un treball en
creixement i evolució que volia crear.

D’una
altra banda, un tema com la relació entre la política, és a dir,
el poder, i el llenguatge, al meu parer, s’hi complementava molt bé,
amb el mètode de treball triat. En definitiva, a tota hora rebem
inputs
lingüístics que, conscientment o inconscient, ens encenen la
llumeneta de tota una visió del món. Aquesta vol ser la tesi
principal del treball; i, per tant, una demostració

dinàmica
, al meu parer, s’hi adeia
d’una manera interessant.

Per
exemple, fa un un parell de dies, en un context aparentment innocu
com és l’elaboració d’un text per a un llibret de festes, vaig
veure com es plasmava en la pràctica els mecanismes analitzats en
La
llengua política
. El text de capitania
de Moros i Cristians de Torrent va causar una certa polèmica entre
els membres de la comparsa que l’havia de presentar, ja que incloïa
l’expressió
“véncer la cultura de la
mort”
. Personalment, els vaig fer
veure -tot i que jo no hi pertany- com eixa expressió portava
arrelada tota una connotació semàntica que anava molt més enllà
de l’aparent innocència de les paraules i que, per tant, no tenia
lloc en un text festiu. Efectivament, es tracta d’una expressió que
va posar en marxa la dreta neoconservadora americana com a reacció a
la revolució i alliberament social dels seixanta. És a dir,
“cultura de la mort” vol dir oposició a la llibertat de tria en
matèries com l’eutanàsia, l’avortament, els anticonceptius, etc.
D’una manera totalment inconscient s’ajudava a reproduir un conjunt
d’idees i preceptes morals molt marcats. I, això, a més a més, es
donava en un context progressista, ja que els membres de la
filà
s’identifiquen com a majoritàriament d’esquerres. Tanmateix, i com a
il·lustració de la força del llenguatge, podria haver estat
suficient que un redactor espavilat inclogués una expressió
ideològica en un text perquè, inconscientment i sense adonar-se’n
i, possiblement, sense veure-hi cap contradicció, el
marc
ideològic que comporta eixa expressió continuàs reproduint-se i,
per tant, calant en la societat.

I l’estructura?

Ara
bé, tot açò que he explicat no significa que el treball no tingués
cap estructura prèvia. Efectivament, a l’hora de començar a
preparar al meu cap què és el que volia explicar vaig redactar una
sèrie de punts i temes que volia desenvolupar i tractar. És a dir,
el treball avançava d’una manera intuïtiva, però sempre dins dels
marges que m’havia planificat. De vegades, n’hi ha hagut -i potser
n’hi haurà- reflexions que, de bon principi, no tenia previstes o
que pensava que serien molt més marginals, però que després han
sorgit o han pres molta més importància.

A grans trets, l’estructura seria la següent:

  • Caracterització del llenguatge com l’eina intrínseca a la política
    i, així mateix, enunciar-ne el seu caràcter total, que
    transcendeix la paraula.

  • La pugna pel que és la “centralitat política” o allò que
    s’identifica com a “políticament correcte”, que esdevé
    eminentment una lluita lingüística, una batalla de llenguatges

  • L’anàlisi dels mecanismes de funcionament dels
    marcs,
    tal com ha teoritzat el lingüística nordamericà George Lakoff

  • El paper de la premsa com a eina lingüística de reproducció i
    performació de l’opinió público-política

  • Aproximar-se a la figura de Barack Obama com a exemple de polític
    que ha triomfat amb l’ús del llenguatge com a principal arma i
    entenent-lo com a eina total

  • Així mateix, entrevistar una sèrie de polítics
    que han tingut responsabilitats de poder
    1
    a Torrent per poder visualitzar la llengua política en l’estadi més
    proper al ciutadà, com és la política municipal i, d’aquesta
    matera, posar en crisi la idea d’una política
    propera
    i una altra de
    llunyana.

I,
doncs, tots aquests punts d’anàlisi tenen l’objectiu d’encaminar-se
a demostrar l’existència d’un
idioma
polític, en què el llenguatge pren una dinàmica pròpia dins d’un
camp determinat i estableix una significació igualment pròpia.

Però, i l’estructura de treball?

Així mateix, el treball s’estructura en quatre models de redacció i
àmbits:

  • Texts: Es tracta
    de la part més teòrica. Els documents prenen com a principal
    objectiu bastir les bases per a l’anàlisi.

  • Recursos: És
    una categoria molt més dinàmica i pràctica. Després d’un
    text
    he mirat d’elaborar diferents
    recursos
    que exemplificassen la teoria.

  • Imatges: Com a
    constatació del caràcter totalitzador del llenguatge polític, es
    tracta de l’àmbit on s’analitzarà el llenguatge no verbal que
    transmet la imatge d’un candidat, que en la societat mediàtica de
    hui en dia esdevé clau.

  • Diàlegs:
    Finalment, les converses amb polítics seran l’àmbit on cediré la
    paraula als
    protagonistes
    perquè exposen els seus punts de vista particulars. Tinc previst
    entrevistar
    2,
    per part del PSPV-PSOE, Jesús Ros, que va ser alcalde de 1987 a
    2003; Josep Bresó, primer edil des del 2003 fins al 2007; Josep
    Veiga, actual portaveu del grup municipal socialista; i Esmeralda
    Torres, regidora i anterior responsable de joventut i política
    lingüística. Per part del Bloc, Sento Beguer, regidor des del 1999
    al consistori torrentí; Òscar Peris, Secretari de Finances, i
    Lluís Miquel Campos, responsable nacional de Comunicació i Acció
    Electoral dels valencianistes. Finalment, si he de ser sincer, he de
    confessar que l’objectiu que tinc d’entrevistar representants
    torrentins del PP se m’està presentant prou més complicat
    d’assolir. Tanmateix, la meua voluntat és que hi estiguen presents
    totes les opcions polítiques de la meua ciutat. Per tant, les
    figures que havia triat són María José Català, actual alcaldessa
    del poble, i Vicente Soria, president local. En cas de no poder
    accedir-hi, sempre miraré de trobar-ne substituts, per mantenir la
    diversitat ideològica
    3.

Quines han estat les lectures?

Pel
mateix caràcter intertextual d’un blog, es podria referir la
bibliografia amb els enllaços que hi ha dins del text
4.
Així, les cites, en comptes de referir-se en un peu de pàgina,
s’estructuren en base a lligams que permeten dialogar el treball amb
la xarxa. Això també permet emprar mitjans alternatius com la
Viquipèdia o d’altres com a recursos d’interacció. D’una altra
banda, també hi ha els diversos articles de premsa o d’opinió que
s’enllacen; alguns només com a funció de corroborar la informació,
d’altres com a elements a analitzar; o els que s’han referenciat per
ampliar el tema que s’exposava.

Tanmateix, sí que hi ha, com no podia ser d’una altra manera, unes
lectures base que han estat el motor del treball. Donat el caràcter
intuïtiu que li he donat, no podré realitzar una enumeració
exhaustiva de la bibliografia emprada, ja que en pot haver de
diversos tipus.

Per exemple, hi ha llibres que han estat bàsics per als fonaments de
la teoria a desenvolupar però que no han estat citats o ho han estat
de manera tangencial, pel que es podria deduir erròniament que la
importància que han tingut ha estat mínima. Es tracta del cas de
diversos llibres teòrics pel que fa al llenguatge, com puguen ser
els següents:

  • Lingüística general y aplicada.
    Ángel López
    et alii.
    Publicacions de la Universitat de València. València, 1999

  • Conocimiento y lenguaje.
    Ángel López, Beatriz Gallardo, eds. Publicacions de la Universitat
    de València. València, 2005

  • El llenguatge del cos.
    Allan Pease. Paidós / Edicions 62. Barcelona, 1998

  • Mal de llengües.
    Jesús Tuson. Empúries. Barcelona, 2001

  • El luxe del llenguatge.
    Jesús Tuson. Empúries. Barcelona, 2000

D’una
altra banda, els texts que tenen com a àmbit d’estudi la teoria del
nacionalisme
-i de l’anàlisi de les identitats en general-, però que en aquest
cas s’ha usat amb un abast d’un camp molt més ampli, ja que
configura la tesi del treball, és a dir, ajuda a entendre els
mecanismes mitjançant els quals el llenguatge
crea
o
recrea
una realitat que serveix per a fonamentar les fites polítiques. Així
doncs, la teoria del nacionalisme s’ha usat en diverses ocasions per
a analitzar casos concrets -per exemple, els articles que fan
referència a les eleccions basques-, però també com a constructor
d’una realitat pròpia subjacent a un determinat camp del llenguatge
ideològic. En aquest cas és prou significatiu el text de Michael
Billig
Nacionalisme banal,
ja que posa en qüestió la idea d’una identitat -una opció
ideològica, un llenguatge, al remat- que seria
asèptica,
que vindria predeterminada per defecte. De fet, la teoria de Billig
ha estat determinant, ja que demostra clarament que el llenguatge mai
no és
innocent,
ço és, sempre és matèria d’anàlisi.

  • Nacionalisme banal.
    Michael Billig. Afers / Publicacions de la Universitat de València.
    Catarroja – València, 2006

  • Comunitats imaginades.
    Benedict Anderson. Afers / Publicacions de la Universitat de
    València. Catarroja – València, 2005

  • Orientalisme.
    Edward W. Said. Eumo Editorial. Vic, 1991

  • Una historia de las lenguas y los
    nacionalismos
    . Xabier Zabaltza. Gedisa
    Editorial. Barcelona, 2006

  • El parany cosmopolita.
    Jordi Sebastià. Afers. Catarroja, 2004

  • El postnacionalisme en el mapa global.
    Joan Ramon Resina. Angle Editorial. Barcelona, 2005

Així mateix, per a l’anàlisi del fenomen Obama s’han tingut en
compte, a banda dels discursos de qui ja és president dels Estats
Units d’Amèrica que s’han obtingut de diverses fonts a través de la
xarxa i sobretot de la seua pàgina personal, diversa biblografia:

  • L’audàcia de l’esperança.
    Barack Obama. Editorial Mina. Barcelona, 2008

  • Dreams from my Father.
    Barack Obama. Canongate Books. Edimburg, 2008

  • Hablar como Obama.
    Shel Leanne. Profit Editorial. Barcelona, 2009

  • Palabras de Obama.
    Discursos para la historia
    . La
    Vanguardia. Barcelona, 2009

Un
altre tipus de bibliografia és aquell que s’ha referit a un aspecte
concret que es volia tractar en un text concret, però que té una
relació amb el treball molt llunyana. Normalment, en aquests casos
els referents han estat enllaçats en el
post
corresponent. Tanmateix, es podria
citar com a exemples
El príncep.
Maquiavel. Edicions 62. Barcelona, 2009, amb l’objectiu d’establir un
paral·lelisme amb la naturalesa perenne del poder, tot mostrant
l’actualitat d’un text redactat a la Florència del tombant de segle
del XV al XVI; en la mateixa direcció s’adreça la lectura de
Fouché. Retrat d’un home polític.
Stefan Zweig. Quaderns Crema, 2004, magnífic retrat intemporal de
l’art de la disfressa i el malabarisme polític, dels salts mortals
en el buit per a sempre caure dret;
Stasiland.
Anna Funder. Columna Edicions. Barcelona, 2009, que ha servit per
entendre el context de l’Alemanya Oriental i la metamorfosi del SED
en el PDS i ara Die Linke;
El legado de
Blair
. Rosa Massagué. Los libros de la
catarata. Madrid, 2007, per a documentar les fites i els fracassos
del govern laborista de Tony Blair al Regne Unit;
Fear.
A Cultural History
. Joanna Bourke.
Virago. Londres, 2006, per a entendre l’ús de la por com a mètode
de control polític;
Manual de mètrica
i versificació catalanes
. Josep
Bargalló. Empúries. Barcelona, 2007, per a l’ús de les figures
retòriques en els discursos d’Obama, etc.

Finalment, i com diuen els anglesos last but not least, s’ha
de citar Cómo ganar unas elecciones. Pere-Oriol Costa, comp.
Paidós. Barcelona, 2008; Manufacturing Consent. Edward S.
Herman i Noam Chomsky. The Bodly Head. Londres, 2008; El
llenguatge dels polítics
. Margarida Bassols. Eumo Editorial.
Vic, 2005, ja que han estat llibres que m’han servit com a eines de
base per a tot el treball pel que fa referència a la interacció
entre el llenguatge i la política. Però sobretot s’ha de fer
referència a No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític.
George Lakoff. Viena Edicions. Barcelona, 2008, ja que ha estat la
tesi bàsica sobre la qual he bastit el treball.

1
Finalment, com s’ha vist, vaig trobar que incloure dues visions
externes al que és la política activa, però mantenint la mateixa
estructura del diàleg, permetria contraposar millor la diferència
–si n’hi ha- dels llenguatges que hom empra en parlar de
política.

2
Com és notori, la llista de diàlegs inicial ha patit molt de
canvis respecte a la defnitiva. No es tracta d’una altra cosa que
una voluntat d’agilitzar el treball, és a dir, no calia un nombre
tan alt d’entrevistes. Cal no entendre ací que hi haja hagut una
negativa dels polítics esmentats a participar-hi; ans al contrari,
he d’agrair l’interés i les facilitats que m’han posat molts
d’ells, per exemple Josep Veiga i Sento Beguer, sense excloure’n
la resta. És, doncs, una decisió de l’autor.

3
Lamentablement, no ha estat possible.

4
Pel que fa al canvi de format a llibre, en aquest punt he mirat de
referenciar a peu de pàgina la documentació que semblava
imprescindible, tot seguint un patró més habitual. Ara bé, a
grans trets, la descripció de les lectures que faig en aquest punt
pot fer el servei d’una bibliografia a l’ús, complementada amb
les altres referències que s’han citat.

Comentaris tancats a Annexs I – Justificació

Diàlegs V – Dolores Peris (Ciutadana)



Què penses de la política?

Jo, com a ciutadana i administrada, per a mi la política després de
tant d’anys de vore com actuen els polítics i com em tenen de
defraudada, és una carrera que agarren certes persones per a
aprofitar-se d’una plataforma i traure beneficis propis.

Penses que això és un vici de tots els polítics o n’hi ha cap
ideologia que en siga més propensa?

Jo crec que més que ideologia és oportunitats. Els dos partits més
grans tenen més oportunitats que n’hi hagen persones d’este tipus.
Això no vol dir que tots els polítics siguen com jo estic dient,
però, clar, com tenen més oportunitats, tenen més càrrecs i tenen
més ambició, és el que més es veu. Els partits més xicotets que
no tenen eixes facilitats poden permetre’s el luxe d’anar amb
ideologies. I benvinguts són. Fins que demostren el que poden fer
quan tinguen l’oportunitat.

Els polítics de la dreta sempre parlen que tots, si pogueren
clavar la mà, la clavarien. Gent com Fabra, gent com Zaplana, que
diuen que tots els polítics fan igual.

Sí, clar. És la ideologia d’ells. Pensa el lladre que tots són de
la seua condició. Jo el que t’he dit adés que pense, pels
desenganys que m’he dut en la vida, que és una plataforma que
busquen per a aprofitar-se, també estic receptiva a vore gent que em
demostre que estic equivocada. I per això tinc certa esperança en
certes persones jóvens que arriben ara amb ganes de fer les coses de
diferent manera.

Penses que la corrupció li passa més factura a l’esquerra que a
la dreta? Els votants de dreta perdonen més la corrupció als
polítics de la seua ideologia? Els de l’esquerra tendeixen a
castigar més la corrupció? Per què penses que és així?

Perquè sempre ha sigut així. El votant de l’esquerra, perquè jo em
considere votant d’esquerra, encara que sàpiga que la plataforma i
l’estructura que hi ha política i social potencia este tipus
d’individus, no ens resignem que siga així i aleshores els
castiguem. En canvi, la gent de dreta té assumit que la societat és
així i que s’ha de conviure amb això. Per això la gent d’esquerra
que arriba amb noves inquietuds el que ha de fer és canviar
l’estructura perquè no passen estes coses.

Has dit que et consideres votant d’esquerra. Com arribes a
formar-te eixa ideologia?

Jo la identifique d’una forma intuïtiva. Perquè jo nasquí en el
franquisme, on no es parlava de política, on mamaves en el col·le i
a tot arreu la forma de viure de la dreta, que era l’únic que
coneixies. No tinguí un entorn ni universitari, aleshores, ni
d’amistats que en eixe moment foren militants en la clandestinitat ni
molt menys, encara que en la meua generació n’hi havia gent que
feia. Però jo no estava en eixe entorn. Però sí que és de veres,
quan t’he dit jo que era ideologia intuïtiva, sí que és de veres
que jo en casa veia contrastos diferents al que m’ensenyaven en
l’escola o el que veies en la tele o el que veies en la gent "bé"
que era el que tocava. I, per iniciativa meua, de formar-me jo,
perquè sóc autodidacta, com en moltes coses en la vida, anava
descobrint el que parle jo ara que tinc una ideologia d’esquerres.
Quan arribà la democràcia, que ja isqué a flot tot i es podia
parlar i es podia opinar i tenies al teua abast tot tipus de
formació, aleshores ja m’agarrà a mi amb una maduresa per poder
formar-me i poder dir, veritablement, que sóc una persona amb una
ideologia d’esquerres. Però no militant de cap partit d’esquerres.

Per què trobes que no has militat mai en cap partit?

Pel que t’he dit al principi: pel desengany. Jo sóc més d’una
ideologia de literatura… com t’explicaria jo?

Més passiva que activa?

Exacte. També, en l’entorn que jo m’he desenvolupat, no hi ha hagut
militància. A l’hora de casar-me amb el meu home caiguí en una
família molt de dretes amb molt d’estigmes, que no podies
assenyalar-te i jo he participat en el que he pogut, però sempre des
de la distància, des d’un segon pla.

Com veus tu la situació de l’esquerra a nivell més global, per
dir-ho d’alguna manera? A nivell europeu…

Des de fa molt d’anys, jo parle de deu o quinze anys, que la
trajectòria ens ha dut on estem. O siga, l’esquerra s’ha dedicat a
fer el que hauria de fer la dreta. I això sempre du que et peguen
bufetades per tots els llocs. Un persona quan pren una decisió ha de
ser coherent. I sap que es pot equivocar. Però si tu les teues
decisions les prens des d’una moralitat, des d’una convicció, estàs
més preparat per a després assumir els errors. I tens, almenys, una
veu moral per a dir "açò ho he fet per açò i d’acord que
m’he enganyat, però el meu objectiu era este". Ací, en Espanya
i últimament en Europa també, l’esquerra s’ha dedicat a fer una
política de dretes i per a això ja tenim la dreta. Esperem que ara,
després de les bufetades i que com jo també pense que són cicles,
perquè en la vida tot és un contínuum, puguen ressorgir les noves
generacions amb una xicoteta diferència, perquè en les coses tampoc
no es poden canviar de la nit al dia, però que això et duga a
aprendre dels errors dels majors i, el que més m’interessaria a mi,
un canvi generacional. Perquè estic farta de vore als mateixos de
tota la vida, sentats en els mateixos sillons de tota la vida.

I per què penses que un canvi generacional pot aportar…?

Perquè fan falta noves idees! I les noves idees, quan una persona ja
es fa major, un poc està… enquistada no, però sí que tens
prebendes que pagar o… no vol dir que hages de deure favors, però
sí que la condició humana fa que…

…has adquirit obligacions respecte a gent que…

No, no a gent, sinó mentalment. Mentalment té costa. I la gent jove
està per a experimentar, i la gent jove està per a intentar. I ho
veus en Estats Units amb Obama, que és una sàvia nova. Que ha de
demostrar-nos coses, sí, però que de moment aporta una novetat, que
és l’enfocament i que és l’actitud i les formes de fer les coses. I
quan jo parle que és el sistema que està potenciant el que jo veig
que és roín per a la política, un exemple del que jo com a
ciutadana d’a peu no puc tolerar és que un polític quan s’assenta
en dos legislatures ja té la vida solucionada. I això un
treballador no hauria de consentir-ho.

La dreta parla, en referència a això, que si els polítics
tingueren uns sous comparables als de l’empresa privada, aleshores
els millors es dedicarien a la política.

Això és l’excusa dels mediocres per guanyar un sou que no es
mereixen. Passa que a l’empresa privada qui et paga et demanarà
resultats. En la pública, qui demana resultats? Els votants. Però
com els votants no estem conscienciats, sinó que cada vegada hi ha
menys participació i cada vegada la participació és menys
conscient del que es vota, als càrrecs públics no els demanen
comptes. Qui et demana comptes? Per a mi això és el llenguatge dels
mediocres.

Per què trobes que la gent no demana comptes als polítics? Per
què trobes que no participen?

Perquè estem en una societat molt… no voldria dir vulgar, però…
aborregada i és el que es ven i és el que toca. I hi ha una
generació en què predomina eixe tipus d’objectius i eixe tipus
d’ideologia.

No hi ha consciència crítica.

No. Evidentment, no. I culpa és també que en l’etapa de la
democràcia la mateixa esquerra se la carregà, perquè estigué fent
política de dreta i es carregà totes les iniciatives
d’associacionisme al marge del partit polític controlat per
l’estructura política. Es carregaren les associacions de veïns,
perquè ara tenim associacions de fallers, es carregaren la gent jove
que als casals pogueren fer el que creativament volgueren fer. No
interessava, eren incòmodes i no saberen utilitzar-ho.

Quan dius l’esquerra et refereixes al PSOE.

És que ho ocupava tot.

I la pregunta és, si dius que va fer polítiques de dreta, si
dius que va anul·lar la consciència crítica, que són senyeres de
l’esquerra, per què continuem dient d’esquerra un partit que no
faria política d’esquerra?

Perquè estem en una societat bipartidista. Blau i roig. Dreta i
esquerra. I no n’hi ha res més. Perquè la resta és anecdòtic, pel
que fa a la política.

Comentaris tancats a Diàlegs V – Dolores Peris (Ciutadana)

Diàlegs IV – Esmeralda Torres (Regidora del PSPV a l’Ajuntament de Torrent)



Què és per a tu la política?

Jo, per l’experiència que tinc, a nivell municipal, la política és
important perquè és la relació que tens amb els veïns, els
problemes que té el teu poble i les solucions que tu en
plantejaries, les propostes que vols per a la teua ciutat. I la meua
experiència com a política municipal, la veritat és que és molt
grata, perquè sí que participes directament de la política, perquè
la gent et para pel carrer, ve al teu despatx, t’explica què és el
que li passa, quins problemes té. I això fa que siga molt
satisfactòria la política municipal.

Quina diferència trobes que n’hi ha entre la política municipal
i la d’administracions superior, per dir-ne d’alguna manera? Trobes
que és pertinent la diferència?

Quan n’hi ha, com ara, una situació molt
complicada, de recessió econòmica, els polítics a nivell nacional,
els economistes, els estudiosos d’estos temes, plantegen unes
estratègies a seguir, però tu realment, com a representant
municipal, et trobes amb la persona que et conta que el seu home està
en l’atur, et trobes amb el jove que acaba d’iniciar un projecte de
vida, que té la seua hipoteca, que volen tindre un xiquet, però que
s’ha quedat en l’atur. I, és clar, eixa relació tan íntima fa que
tu conegues personalment les conseqüències d’eixos resultats
macroeconòmics que es parlen a nivell nacional, a nivell europeu, a
nivell mundial. Xifres que en el fons es transcriuen en això:
problemes reals de la gent que tu coneixes habitualment perquè és
gent que t’envolta i que et manifesta eixa preocupació. I, doncs, hi
ha una diferència molt gran. Els economistes, els assessors dels
polítics i els polítics fan números, estratègies, intenten
solucionar els problemes -cada u des de la seua ideologia,
evidentment-, però la política municipal suposa que tu coneixes
personalment la situació real de la gent a què li busquem les
solucions. Estàs en relació directa. Nosaltres no parlem de
macroeconomia, parlem de gent que no pot pagar la hipoteca o que té
problemes amb els fills… Jo conec, per la meua edat, molta gent
jove que volen tindre un altre xiquet, però com que la situació és
la que és, ara s’han d’esperar. I són els problemes reals. El cos a
cos, com en dic jo, de la política.

Es tracta de posar-li cara a les xifres.

Exactament. I vore’ls. Vore la problemàtica. Realment, produeix
angoixa, perquè el marge de maniobra des de la política municipal
és molt limitat, com és molt limitada la competència que tenim. I
realment nosaltres som els que hem de donar la resposta primera als
veïns, perquè ells no tenen accés a un president del govern, no
tenen accés a un ministre, o al grup d’assessors del ministre
d’economia, que segur que són persones molt qualificades. Tenen
accés als seus representants als ajuntaments.

Penses que una mirada jove, un relleu generacional, pot donar
vida, pot donar empenta a la política? Moltes vegades es parla de la
política que sempre són els mateixos… És un discurs populista
que cala molt en la societat…

Jo pense que el relleu generacional no és que siga important, és
que és imprescindible. El que passa és que també un grup de
l’oposició o de govern ha d’estar format per persones de diferents
edats, perquè la societat és molt variada. Sí que és necessari el
relleu, però ha d’haver una combinació de gent amb experiència i
de gent nova. Amb una altra visió. Perquè el relleu generacional
vol dir que la gent que entra coneix una altra realitat que la gent
que està participant en política ja no coneix. Evidentment, la gent
es relaciona, normalment, amb qui comparteix edat. I, per tant, jo
conec la problemàtica de gent de la meua edat, de moltes mares que
tenen molts de problemes per a conciliar la vida laboral i familiar,
per exemple, la problemàtica dels xiquets, que no tenim guarderies
de zero a tres anys. La problemàtica de la gent jove, que donades
les circumstàncies en què vivim es necessiten dos sous per a
mantindre la casa. Cadascú coneix una realitat i, doncs, és
imprescindible que al grup de govern o al grup de l’oposició estiga
format per gent de tot tipus d’edat i d’àmbit social perquè és
necessari. La característica dels polítics en Espanya és que són
molt joves. Ací un polític de cinquanta anys ja sembla molt major i
a Europa n’hi ha gent que comença la carrera política a eixa edat!
Ens hi hem acostumat. Però tampoc no és important només l’edat,
sinó el bagatge de cadascú.

Abans parlaves dels joves. Com a dona, com trobes la situació de
la dona en la política? N’hi ha una manera de veure la política
diferent de la tradicional que s’ha fet sempre pels hòmens?

Jo pense que sí. He tingut discussions, perquè en el partit n’hi ha
les dos vessants. La vessant que no és necessària la quota. Perquè
en el meu partit hi ha una quota que és necessària una
representació de 60-40 com a màxim d’ambdós sexes. El que passa és
que dóna la casualitat que quasi sempre el seixanta l’ocupen els
hòmens i el quaranta les dones.

Ja és molta casualitat.

Jo no vull ser malpensada, però és molta
casualitat. Sí que és de veres que en el govern de José Luís
Rodríguez Zapatero hi ha un cinquanta per cent de dones i hòmens.
Hi ha, com deia, la discussió eixa que si és necessària la quota o
no. Jo sóc defensora a ultrança de la quota. Fins que la situació
es normalitze. Perquè sí que és de veres que les dones estan
participant en política, en llocs de responsabilitat política. Però
si fem un repàs, que jo recorde, només Esperanza Aguirre és
presidenta d’una comunitat autònoma enmig de tot de presidents.
Sembla ser que les alcaldies donen més joc, hi ha alcaldesses molt
bones. Però a eixos nivells encara jo trobe que la dona necessita
d’un suport legal perquè n’hi haja un mínim. Ara, la dona té
l’hàndicap sempre -i només en la política, sinó en totes les
professions- d’intentar conciliar la vida familiar i laboral. I això
et fa moltes voltes haver de deixar passar una responsabilitat
política perquè valores més altres qüestions familiars que potser
l’home no tant. Fou curiós un reportatge en què explicaven que el
número de fills que tenien els hòmens del govern era molt major que
el de les dones. Això significa que per a ser vicepresidenta o
ministra s’ha hagut de renunciar a ser mare perquè el càrrec suposa
molta dedicació d’hores de treball, viatges i demés. I per això
les dones encara tenim més dificultats en la política com en altres
àmbits.

De fet, jo ara estava pensant que una prova
d’això és que la pregunta te l’he feta a tu, n
o
li l’he feta abans als altres interlocutors. És de veres, jo sóc el
primer que faig autocrítica. Però, continuant amb el tema, penses
que encara n’hi ha el sostre de vidre? Perquè les alcaldesses, al
remat, com que “queden bé”, perquè és una administració més
xicoteta… Però només n’hi ha una presidenta de comunitat
autònoma. Quan penses que pot haver una presidenta del govern
espanyol o de la Unió Europea?

Jo espere que no tarde molt. Jo tenia el meu cor dividit en les
eleccions americanes, perquè considerava que els dos candidats eren
excel·lents, tant Obama com Hillary Clinton. Des del punt de vista
de dona i política pensava que si hi haguera una presidenta en la
primera potència mundial això haguera sigut un canvi important. El
que passa és que també crec que Obama ens ha encisat a tots. Però,
de tota manera, la Hillary estigué aguantant fins a l’últim moment,
també li reconec el valor que, com a dona, va tindre. No sé quant
de temps tardarem nosaltres a l’estat espanyol a tindre una
presidenta. No sé si cap partit polític, socialment, s’atrevirà a
presentar una candidata. Trobe que la societat encara no està
madura.

Per què la política? Per què et vares comprometre’t en
política? Què et portà a militar en un partit?

La veritat és que des de xicoteta m’ha cridat l’atenció. Allò
típic d’estar escoltant la conversa que tenen els majors quan estan
mirant el telenotícies. Després, vaig tindre una relació molt
bonica amb el meua iaio, a Andalusia, que era republicà, un
representant polític del seu poble en el moment, que va lluitar per
les seues idees. I em veig asseguda a la taula amb ell i
preguntant-li coses de la guerra, que em contara coses d’abans.
Tindria jo tretze o catorze anys. Vaig comprar-me un llibre sobre la
segona república espanyola i la guerra civil als catorze anys. I,
clar, no entenia res, perquè allò era tot sigles: la CNT, la CGT,
etc. Però jo vaig llegir-lo. Vaig estudiar dret, perquè era una
carrera que també estava vinculada a la política. I vaig participar
en política de la mà del meu mestre d’escola, Antonio Rubio,
d’història, justetament en el 1996, quan perdé les eleccions Felipe
González i aleshores vaig pensar “ara és el moment de participar
per a treballar”.

No vaig pensar mai, però, que podria arribar a tindre un càrrec
públic. Sempre vaig pensar que jo volia treballar en el partit. No
coneixia cap company del grup socialista. Hi vaig tindre accés pel
professor. Recorde perfectament que em va presentar a Severino Yago i
a Jesús Ros i ells m’avalaren. I vaig començar a participar poquet
a poquet. M’oferiren anar en llista i em vaig assustar moltíssim,
perquè pensava que no estava, ni molt menys, preparada i la primera
vegada vaig dir que no. I la segona volta m’oferiren anar en el
número quinze i jo vaig acceptar pensant que no trauríem tants
regidors. En aquell moment en teníem tretze. I Jesús Ros em digué
“xiqueta, prepara’t, que ixes”, cosa que em va sobtar moltíssim,
ja que jo pensava que no. Però, efectivament, al remat traguérem
quinze regidors! Aleshores t’envaeix una sensació de
responsabilitat, els dubtes de pensar si sabràs fer eixa tasca i,
poquet a poquet, de la mà dels companys, comences a fer coses. He de
dir que jo vaig tindre molt bona acollida. He de dir que tant del meu
grup com dels grups de l’oposició. Per exemple, vaig negociar el
reglament d’ús del valencià a l’Ajuntament amb tots els grups
polítics, en aquell moment també estava Unió Valenciana, i va
eixir per unanimitat. I és una de les coses que més bon record tinc
de la meua etapa com a regidora en el govern.

Una altra pregunta relacionada: per què la ideologia socialista?

Jo m’imagine que és una qüestió familiar també.
El meus pares varen ser immigrants que vingueren d’Andalusia en l’any
1971. Mon pare ha treballat sempre en la construcció. Ma mare cosia
en casa i ens cuidava. I després comences a estudiar… Sempre he
sigut molt idealista en estos temes, perquè volia estudiar dret per
a ser advocada laboralista i defensar els drets dels treballadors…
Sempre he estat al costat de l’esquerra, sempre. Mai no he dubtat en
eixe tema… Sí que varen haver moments difícils. Sobretot quan
vaig entrar en la Facultat de Dret i estava envoltada de gent de
classe mitjana-alta, on et senties una miqueta… Però jo crec que
això em va servir per a refermar-me en les meues idees i pensar que
gràcies a un govern d’esquerres la filla d’un obrer estava en la
Universitat de València estudiant amb una beca. I sempre, doncs, he
tingut clar on participaria políticament, en cas que hi participara.

I com veus el socialisme a nivell europeu, en un plànol més
teòric?

És un moment complicat. Perquè jo crec que els
partits de dreta europeus estan aplicant mesures socialdemòcrates a
l’economia en aquests moments en què la política és tan important.
Abans la política estava aïllada pel gran boom econòmic a nivell
mundial i les empreses semblaven moure els fils del món… I ara
s’ha afonat tot això. La política neoliberal dels Estats Units ens
ha portat a una situació que no es coneixia en la història a nivell
econòmic i ens hem donat compte que cal aplicar receptes
socialdemòcrates per a intentar solucionar les coses. Que l’estat és
important. La política és important. I s’ha de posar límits a
l’especulació depredadora de l’economia. Ara sembla ser que Obama és
el model a seguir. El que passa és que Obama als Estats Units està
aplicant polítiques que en Europa estan plenament consolidades, ja
que allí el tema de la seguretat social, de la sanitat pública era
impensable i ell l’està portant a terme. Però són drets que a
Europa s’han aconseguit fa molts anys i que ara l’esquerra haurà de
decidir cap a on va. Jo pense que s’han de mantindre els valors que
ens identifiquen socialment i anar cap a un món més sostenible
ecològicament, més just en el sentit que no podem permetre que hi
haja gent que patisca, que vegem com arrisquen les vides per a vindre
a un món millor.

Una pregunta que he fet diverses vegades, a veure què en penses.
La dreta sembla que perdone la corrupció, mentre que a l’esquerra
els passa molta factura. Per què trobes que hi ha eixa diferència?

És que jo pense que és com ha de ser. Una
persona que es dedica a la gestió pública té una faena molt
important i ha de ser estricte, perquè els ciutadans amb el seu vot
et diuen que volen que els gestiones els diners, com va el meu poble,
cap a on camina la meua ciutat. I és que s’ha de ser estricte. Jo a
un company d’esquerres li demane això, no pot ser d’una altra
manera. Sí que és de veres que a la dreta no li passa factura.
Perquè tot val per a la dreta. Es justifica tot. Aleshores podem
trobar situacions com la que vivim al País Valencià amb el
sobreseïment del cas Gürtel que et deixen una miqueta trista, ja no
com a política, sinó com a ciutadana. La gent que en pensarà? És
el president de la Generalitat, és molt important! I sembla que n’hi
havia indicis clars que havia d’anar a esclarir la situació a un
jutjat. I, prèviament, Camps havia manifestat l’amistat que l’unia
amb el jutge que es faria càrrec del seu cas. Jo pense que eixe
jutge hauria d’haver-se apartat del cas, perquè tenia una clara
incompatibilitat. No ha esta així i, al final, els ciutadans
respondran en les urnes. No és fàcil manipular la gent, no és
fàcil enganyar-la. Ja veurem què passa.

Però trobes que les urnes poden absoldre algú de les seues
responsabilitats?

No, les urnes no poden absoldre res. Ací al País Valencià tenim
casos com el de Fabra que no poden absoldre’s. Un delicte és un
delicte. I un polític és el primer que ha de complir la llei. És
impensable des del punt de vista d’esquerres. I, a més, per a mi,
com a persona que ha estudiat dret és impensable.

Açò em porta a comentar-te una paradoxa a veure què en penses.
Sempre que n’hi ha Fabres, Zaplanes, gent que degrada la política,
comporta una degradació de tots els polítics i de seguida vénen
les postures populistes que “és que tots són iguals” i això
precisament afavoreix la dreta. Com pot ser això?

Perquè eixe discurs a la dreta li val, perquè el
que suposa és que desmobilitza la gent. Jo diàriament em trobe amb
la frase “és que són tots iguals” i cal explicar que no tots
som iguals. Hi ha gent que està participant en política i que
potser està renunciant a moltes coses, a portar una vida més
tranquil·la, a ofertes de treball més bones per participar en
política, perquè li agrada, perquè realment creu en això.
Aleshores a la dreta eixa sensació que tots són iguals li val. Per
què? Perquè és una qüestió que han estudiat electoralment molt.
El seu és un electorat molt fidel: anirà a votar sempre. I amb
estes actituds aconsegueixen desmobilitzar un electorat que en
principi no els seria favorable i justificar després qualsevol cosa.
Si la gent pensa que tots són iguals… Jo deixe la pregunta en
l’aire: ací es pot justificar qualsevol cosa. I això a la dreta
sempre li ha interessat.

És una falta de cultura democràtica, al teu parer?

Clar. I és un discurs que a ells els interessa totalment, perquè la
participació cada vegada és més baixa.

Comentaris tancats a Diàlegs IV – Esmeralda Torres (Regidora del PSPV a l’Ajuntament de Torrent)

Diàlegs III – Òscar Peris (Secretari de Finances del Bloc)



Per a mi la política és molt important i vaig decidir entrar a
comprometre’m activament en la política perquè tinc una ideologia
formada. Pense que és la manera de fer coses, tot i que no totes les
coses s’han de fer des de la política, però és un mitjà per a
poder influir en la societat. I, fonamentalment, perquè estime el
meu país, per damunt de moltes coses. I, per tant, per a poder
tindre influència i poder fer allò que jo considere que és més
just vaig entrar a la política.

La ideologia la vaig mamar des de xicotet.
Realment, supose que és una influència dels meus pares. Jo recorde
tindre ja realment consciència política en sisé d’EGB, anar fent
coses i anar a manifestacions… Ja em deien de tot a classe. I,
conforme anaven avançant els estudis, vaig incrementant eixe
interés, perquè ja la consciència és total i ja comences a tindre
clares certes coses a l’institut. I fins ara, que continue en la
mateixa línia que vaig començar, amb alguns matisos, sí, però,
bàsicament, els fonaments no han canviat.

Trobe que sí que hi ha diferències clares entre la política
municipal i una política a nivells d’administració superiors. No és
el mateix gestionar un ajuntament, que coneixes més a les persones,
que tens una relació de tracte més directe, en definitiva, una
política més diària, que gestionar altres institucions. Ara bé,
jo no tinc molta experiència política ens instàncies més
allunyades del ciutadà, però sí que veig com a, diguem-ne,
espectador eixe tracte més personal amb la gent, coneixes els
resultats palpables d’eixes decisions que afecten el ciutadà i que
semblen com que estiguen en els llimbs i, per tant, hi ha una gran
diferència. La política a nivell nacional, al cap i a la fi,
t’agafa de més lluny, són aspectes que tenen més envergadura, està
més plena d’ideologia. Hi ha gent al poble que vota la persona, n’hi
ha molta gent que decideix així el seu vot. De ben segur que hi ha
molta gent que vota un partit en unes eleccions i pot votar el
contrari en unes altres i, en eixe sentit la ideologia es difumina i
compta molt més la persona.

En el cas del Bloc podem passar, de fet, d’uns resultats de quasi el
sis per cent en el còmput nacional de les eleccions municipals i
després baixar molt en eleccions europees o estatals. Això trobe
que té a veure amb la desafecció. Ara, jo estic convençut que el
Bloc té una base prou consolidada a nivell municipal. I això és
perquè portem molt de temps ja gestionant ajuntaments i la gent veu
que gestionem molt bé. Per tant, continua confiant en nosaltres, en
eixa gent que ens representa a cada poble. I això es trasllada en
bona mida a nivell nacional, cosa que en les europees costa més. El
vot es polaritza a muntó, els debats estan monopolitzats pels
interessos estatals i a la gent els costa identificar-nos entre tota
esta situació adversa. I cada volta podrem tindre-ho més
complicant, perquè la polarització cada vegada és més forta.

Trobe que la tendència que tot siga blanc o negre
és deutora també d’una estratègia mediàtica que porten els
partits grans. Es pensen que, encara que no governen hui, ja
governaran demà, i intenten que siga com una espècie d’Estats
Units, blaus i rojos, i quanta menys diversitat millor, ja que no
depenen de ningú i poden fer el que vulguen. I ja els està bé esta
estratègia de torns, es retroalimenten entre el PP i el PSOE. Quants
menys entrebancs tinguen pel mig, millor per a ells.

El futur del valencianisme, que jo preferisc
anomenar nacionalisme valencià, supose que per influència de casa
on sempre hem dit nacionalisme i el fet que el valencianisme estiga
usat i abusat pels mitjans de comunicació per a referir-se al
València Club de Futbol, ara mateix és complicat, però, així i
tot, veig esperances que es puga consolidar. Tobre que hi ha un espai
valencià, que cal buscar i que caldrà definir bé, i que estarà al
voltant d’un huit o un deu per cent i que és sòlid entre la gent
d’este país que pensa en clau valenciana. El que passa és que és
important que en les pròximes eleccions es puguen aconseguir uns
bons resultats, perquè ja són molts anys de derrotes i de no
arribar a eixe cinc per cent anhelat. Ara, una vegada es poguera
passar eixa tanca, el nostre espai estaria consolidat i es podria
crear un espai semblant al que hi ha a Galícia, que ja va irrompre
als anys huitanta, gràcies que no hi havia la tanca del cinc per
cent. Si ací haguérem tingut una llei electoral pareguda potser a
hores d’ara este espai nacional valencià de què parle ja estaria
creat, definit i consolidat i no hauríem de viure cada elecció amb
l’ai al cor com si ens jugàrem l’existència. Però bé, hi tinc
esperances, tot i que la situació actual és complicada. Ja vorem.

Un altre aspecte que no ens deixa consolidar el
nostre espai és la situació dels mitjans de comunicació del país.
No hi ha un espai de comunicació propi. Cap diari i cap televisió
ens tracta bé; encara que semble un poc victimista, però és real.
Ni el Levante, que és el que llig el nostre electorat, ni inclús El
Temps, que també el llig, ni moltes voltes El Punt… Tot el món,
al final… Però això ja ho sabíem. I, per tant, hem de buscar
altres alternatives. Com puguen ser la difusió interna. Alternatives
imaginatives per a difondre la tasca que fem i, en eixe sentit, el
principal capital que tenim és la gent nostra, eixos militants, que
són més de dos mil cinc-cents, els regidors, els alcaldes, que
puguen difondre el missatge. Perquè no en tenim altra. Internet
també és un espai important, però encara ha de créixer… i és
que els mitjans… a nosaltres ens peguen tots.

El militant valencianista és més actiu que la mitjana perquè, a
banda que ha d’anar a contracorrent, té eixa necessitat de
transmetre el que no pot veure a la resta de canals informatius
habituals. I per això és tan actiu a Internet, ja que d’una altra
manera no els és possible. És curiós, perquè el Facebook del Bloc
té més de mil amics, cosa que suposa un nombre més alt que el del
PSOE o el del PP. Són camins interessants. Supose que, en
definitiva, eixa característica tan activa del militant del Bloc té
a veure amb eixa necessitat d’expressar les seues opinions, que no
trobarà enlloc més i ha de fer ús dels seus mitjans.

Els pobles sense estat som, en este temps de
globalització, un problema per als grans estats. Però és de
justícia que la gent que se senta poble reclame el que és seu, el
que considera que és seu. És una oportunitat i també un dret. No
s’entén d’una altra manera. Un poble que vol ser lliure no
s’entendria de cap manera que no el deixaren ser lliure, només pel
fet que un altre de més gran no vulga. Catalunya, el País Valencià,
Euskal Herria, Palestina, el Quebec, etc. tenen el dret a decidir,
sens dubte, i això -tot i que nosaltres estem endarrerits en eixe
sentit encara- no hi ha qui ho pare. Tot el món ara parla de ser
ciutadà del món dins d’un món globalitzat, de no fer més
fronteres, que hem d’estar junts… Però jo no entenc el món sense
ser qui és u, sense ser lliure. Sí, jo sóc ciutadà del món. Des
del meu propi país. I en la mesura que jo siga lliure podré ser més
ciutadà del món encara. Jo sóc solidari amb tots els pobles, no
només amb els que són oprimits, que per descomptat, sinó amb tots.
I busque la justícia social, busque la democràcia total i la
llibertat de tots els pobles. I, en este sentit, reclame el mateix
tracte per a nosaltres.

Comentaris tancats a Diàlegs III – Òscar Peris (Secretari de Finances del Bloc)

Diàlegs II – Rodolfo Serra (Ciutadà)



N’hi ha moltes definicions per a dir què és la política, però,
bé, d’una manera simple, podríem dir que la política és un
instrument que tenim per a millorar tots i poder decidir si estàs
d’acord amb la manera que ens governen, dictant una sèrie de normes
per a la gent i per a veure si ens interessa o no la forma en què
actuen eixes persones i poder-les votar o no. Eixe és el millor
avantatge que té la política.

Jo, amb la política, és una cosa amb què mai no
m’he ficat a fondo. N’hi ha gent que li interessa molt la política.
A mi m’agrada molt estar informat. Però jo, per exemple, en els
sopars amb els amics, en l’entorn en què et relaciones n’hi ha temes
que no es que siguen tabús però són incòmodes de tractar. Sense
anar molt lluny, potser estan passant coses com allò del Gürtel i,
com saps el que els altres opinen, potser t’isca u que et diga “tu
saps el que cobra la Pajín, tio? Cobra dos o tres jornals, jo què
sé. Tu saps el que cobra l’Alarte?”. I jo dic, bé, potser diran
alguna cosa del cas Gürtel, però no en diuen res. I jo ja he tingut
alguna situació incòmoda. Basta dir-te que els ecologistes per a
ells són un grup d’anarquistes, d’estos que només volen… com si
foren
hippies.
I són els que estan parlant del canvi climàtic, coses que si no les
digueren ells no es tindrien en compte pràcticament. I els polítics
hui en dia ja s’han posat a fer polítiques tenint en compte que açò
té data de caducitat i que hem de preocupar-nos del tema.

Però bé, n’hi ha temes que es fan incòmodes. I
això que són amics. Però en cada moment has de saber… Jo, per
exemple, quan més a gust m’he trobat és en aquelles converses en
Calicanto. Per què? Doncs perquè jo era una persona receptiva. Jo
estic ansiós de saber. I sents els debats. Per exemple, jo sentia
els debats de
La Clave,
que m’entusiasmava perquè era gent molt informada. Però quan
arribava el diumenge i es feia el debat de
La
Clave
a escala familiar i potser el
tema era similar. Clar, com que el tio Vicent havia llegit molt i era
un home amb experiència: havia estat en la guerra, havia estat
empresonat a Burgos… Ton pare, Ricar, sempre ha estat molt
informat, perquè sempre ha estat llegint, sempre s’ha estat comprant
el diari, sempre ha sigut una persona que ha tingut moltes inquietuds
per la política. I jo no arribava, perquè jo sóc dels que es
lligen els titulars i tinc nocions bàsiques. Ara, tinc la idea
clara, la idea bàsica clara: sé el que és la dreta, sé el que és
l’esquerra i el que m’interessa. Ara, jo tinc una tendència quasi
genètica o natural per una opció. Però, així i tot, has de
relacionar-te amb molta gent que, de vegades, només pels comentaris
de torn ja saps que… però, d’altra banda, tenen unes altres
qualitats com a persona amb la qual tu et relaciones. Bé, doncs sí,
potser és un poc… Home, si és xenòfob tot el temps al final dius
“Xe!, vés a fer punyetes, home”. Tampoc no es tracta d’aguantar
tots els dies… Però jo vaig amb un obrer, que és amic meu, i
potser, tot de manera planera, diu “mira l’
índio
eixe!”. I són treballadors. I ell ha emigrat a Alemanya quan era
jove, quan tenia vint anys! Però, d’altra banda, els critica. Diu
“nosaltres no anàvem així, nosaltres anàvem amb contracte” i
jo dic “tots, no? Tots els gallecs que anaren a Amèrica, tots
anaven amb contracte?” La gent anava perquè es passava fam…

Tota classe de decisions que es prenen en la vida
tenen alguna cosa de política, però es critica sempre. Cosa que és
molt fàcil, també. Tu et fiques en la barrera i dius “Ih!,
Zapatero que ha de fer?”; “i la política internacional? A parlar
amb Veneçuela i amb no sé qui”. Vull dir que en cada lloc has de
saber si et trobes a gust amb cada tema. Quan parlàvem a Calicanto
s’obrien tant els temes perquè era la Segona Guerra Mundial, els
tractats que es feien, perquè mon tio parlava dels maquis. I de
seguida jo parava l’orella. I el que passava al País Basc, el que
passava a Catalunya, com anà la guerra amb els suports que n’hi
havia o que no n’hi havia. Perquè es va deixar que Franco avançara,
perquè la República no la va ajudar cap país, la deixaren al
seu… Ni anglesos ni ningú no feren res per parar a Franco. Ací
vingueren les brigades i au.

Doncs tot això que no t’explicaven al col·legi i
que si tens curiositat a una edat ja ho havies de saber, perquè
tenies algú que te n’informava. Però quan començà la democràcia
tot açò ho parlàvem allà a la caseta i allí n’hi havia… Però
és que era el moment. Hi havia eixa curiositat, eixa efervescència,
però per totes les qüestions. Totes les qüestions interessants…
Els anarquistes… És que per a mi no eren uns tarats! Perquè la
forma despectiva de dir que “eixos no saben res perquè estan en
contra de tot i no poden tindre ni govern ni estat…” Doncs ací
hi ha un tal Bakunin que escrigué sobre l’anarquisme i a mi
m’agradaria saber-ho tot sobre l’anarquisme. Però, clar, tot no t’ho
pots llegir. El que fas és que et quedes amb allò bàsic.

El que sí que em queda és que, amb els demés,
amb els que tinc jo possibilitat de raonar d’açò, no tenen eixa
curiositat, eixa disposició a voler entendre que darrere d’un
anarquista n’hi ha una ideologia, una cosa que té un fonament, un
sentit. Simplement es queden amb allò pràctic: “un anarquista és
un trencatot”. Igual que amb això amb tot. I aleshores, com que
ens fem bàsics en tot, ho transmets a tots els sectors: que si a la
immigració, que si al treball… i et vas tornant massa elemental,
massa bàsic, quan deixes de preguntar-te si poden haver més
fonaments o més motius perquè eixes persones tinguen un parer, que
n’hi hagen més models de societat.

És que, qui se’n ve… ningú no se’n va del seu país per gust.
Aleshores es parla només de tres o quatre casos puntuals, que són
els que criden l’atenció, eixos són els que a la gent de seguida
els agrada agarrar com a referència per a menysprear-los.

En la colla d’amics és difícil de parlar de
política perquè són postures massa formades, massa rígides i tu,
per exemple… Per a defendre els sindicats… Perquè hi ha qui diu
“Els sindicats és com si fórem tontos. Tu no tens criteri per a
saber els teus drets?”. Però, bé, el que ens ha costat la
possibilitat de tindre sindicats! Són opinions, vull dir, molt “en
contra”. Ecologisme. Ecologisme per a ells és com si els
hippies
hagueren donat una idea bona i, bé, “els cicles de la terra hi ha
hagut etapes…”

Bé, hi ha hagut temes molt interessants, perquè
un dia va eixir el tema de Pinochet i aleshores ja es creaven dos
grups, perquè si n’érem sis, doncs n’hi havia tres que sí que
estaven d’acord que les dictadures posades pels Estats Units al Con
Sud sempre han donat suport a militars i s’han aprofitat de la poca
democràcia que han tingut eixos països, debilitant-la i provocant
que caiguera Allende. En fi, ací es creava un poc de debat. Jo, quan
provoque eixes converses, el que busque és un poc això, eixes
converses que es feien al camp, amb el tio Juan, el tio Vicent, ton
pare, mon pare parlava menys perquè volia també atendre. Però els
que sabien més donava gust sentir-los, perquè no eren dogmàtics,
no volien dir “això no és així!, perquè eixe és un cabró i
els fillsdeputes de…” En fi, que no era així, que era una
conversa fluïda. Tu donaves uns arguments i els altres te’ls
rebatien, però no tenien perquè estar d’acord. I es feia agradable
perquè hi havia qualitat en la conversa. I això els que som profans
en la matèria però tenim interés ho notem de seguida. Perquè jo
potser no tinc criteri, però tinc capacitat de donar-me compte qui
parla d’una manera adequada… Almenys en la forma de dir-ho. Això
ja és un pas. Després ja, de tot el que ha dit, et creus el que
pots o el que vulgues perquè després has d’informar-te’n i
contrastar-ho i tindre la versió de l’altre. Estàs sentint el
contrapés i tu d’ací en traus un resum perquè no pots abarcar-ho
tot.

Però jo quan provoque estes converses ho faig amb
una inquietud. Me n’anava ja de casa pensant en un tema perquè
m’interessa. I ara estic en una fase més apàtica en el sentit que
també l’edat va passant i has perdut capacitat d’emocions. Vas
evitant molt les converses, les situacions i cada vegada tens menys
inquietuds. Perquè eixa inquietud que tenies vas perdent-la: passa
el temps i ja es fa tot molt repetitiu, ja ens coneguem tots massa i
com eixa ebullició que jo buscava en el sopar… Que s’ha donat i
hem sopat de categoria i hem eixit tots contents perquè no ha
guanyat ningú. Ací es tractava de parlar de perquè les coses són
com són. Perquè, per exemple, u estava en contra de Castro, i
partir d’ací es critica el comunisme, sí. Però sempre busque el
contrapunt. Perquè jo estic en contra de totes les dictadures, de
tots els dogmatismes… Però si un comunista com Castro es veu
obligat, perquè està aïllat internacionalment i ha de practicar un
tipus de política… Aleshores entraven tots a opinar i n’hi havia
algú que deia “té raó!, perquè si els americans els hagueren
deixat comercialitzar els seus productes…” Perquè, si no, el que
està en contra de Castro de seguida buscarà la manera de ficar-te
la cullera en la gola (en el bon sentit de la paraula!). I sempre jo,
quan anava a sopar amb els amics buscava un tema interessant. No
sempre de política, perquè podria haver l’astronomia o havia llegit
algun llibre d’Albert Camus i soltava alguna frase que havia dit
ell… i de seguida “però tu estàs llegint això? Si eixe tio és
depriment! Llig-te a Sartre i voràs! O llig coses interessants!”
Però a partir d’ací es creava la conversa. I era molt fàcil i jo
ho notava. Perquè de vegades arribaves al sopar i havies sentit a la
ràdio de matí açò i allò altre.

El curiós és que quan subornaven als socialistes o als d’esquerres
hi havia molt de comentari i jo esperava que n’hi haguera el mateix
ara, amb el cas Gürtel, però no n’hi ha. Per als de la dreta és
innat, els perdonen qualsevol cosa de la corrupció. Però tu eres
d’esquerres i estàs condemnat a fer-ho tot correcte. Això és u que
veu la política des de lluny. Ara, u que és de dretes diu “bé,
eixos estan habituats a fer negocis i en els negocis sol passar de
tot. Que tu em dónes un contracte perquè em deixes obrir un polígon
industrial? Doncs m’hauràs de regalar un cotxe, encara que siga. I
això ho voré normal”. Ara, compte que em digues “has vist al
socialista amb el cotxe que li han regalat? Els socialistes no són
els que volen igualtat per a tot?”, això sí que em fica a parir.
Aleshores van mesclant-ho tot. O siga, ja no parlem que estem en una
democràcia i que el socialisme ha evolucionat. Van al socialisme
antic que qui parlava del socialisme i posava eixa paraula en la seua
boca era la persona que havia de mirar per tots i havia de ser
íntegre en tots els aspectes, que no se li ocorreguera tindre una
viena de pa per a ell i que els demés només es mengen un rossegó.
Has de saber repartir.

Ara, la dreta? La dreta. Tin en compte que les
comissions vénen de fer negocis. Però i si eixos negocis es veu
obligat a fer-los l’esquerra perquè està governant en un
ajuntament? No es tolera. Els treballadors toleren la corrupció de
la dreta però no toleren la de l’esquerra. En línies generals,
allò bàsic, la gent amb què em relacione és més fàcil que tinga
esta actitud. Per exemple, amb el cas d’Ignasi Pla; estiguérem un
sopar sencer parlant-ne. “I vols tu que eixe es fa la cuina i no
sap on té les factures? Açò és un
escàndalo!
No n’hi ha paraula… i encara es diu socialista!” No hem de
llevar-li valor a la quantitat. Però ara estos diuen que si per tres
tratges s’ha liat la que s’ha liat. Però si era criticable això,
hauré de ser criticable açò. Doncs no. Ho veuen d’una altra
manera.

I a més és que tenen tendència natural a
l’antisocialisme. El que passa és que es mesclen moltes coses. Que
si el catalanisme, que si no sé què. Veuen molts fantasmes. N’hi ha
moltes coses que jo dic “no sabia jo que n’hi havia una
campanya…” “Però és que tu no vols enterar-te”. Però,
clar, jo no visc als llimbs. El seu espai que busquen seria una dreta
moderna, perquè ho han dit de vegades. Potser el Zaplana i companyia
no els quadrava. Ara, quan mires una miqueta cap al centreesquerra,
els socialistes tampoc no els quadraven. Miren una dreta com el
Centre Democràtic que desaparegué i potser eixe seria el seu lloc.

Però en estes qüestions primen més els
sentiments que la raó. I de seguida busquen que si qualsevol cosa
està subvencionada pels catalans… Encara que, anem a suposar, en
Alcoi hi ha un bloc de gent que té les quatre barres i l’estrela i
tenen una tendència natural al valencianisme i són d’esquerres,
però no tenen la bandera que per a ells identifica el valencianisme.
Tenen, per contra, les quatres barres sense la franja i aleshores ja
està clar. “És que això és que està promogut per aquells”;
“eixos són catalans”. Però intentes parlar-ho amb altra gent,
que si veuen fantasmes i aleshores et diuen “bé, això no se
sap…” i, ah,
amigo!
Clar, com té a vore molt amb l’emotivitat, és molt difícil tindre
una conversa sobre açò. Però és que dic sempre: si hi haguera un
intercanvi de parers, amb educació, que es poguera raonar sobre eixe
tema. Ara, ja saps que ací, en les manifestacions de la Marededéu
havies d’anar amb peus de plom perquè, si no, es pegaven per si un
portava la franja i l’altre no, que si “català”, els insults i
les espentes i la Marededéu per mig!

Estem deixant a perdre el poquet que s’havia
recuperat. Perquè jo recorde en els sopars, una altra vegada tornen
al mateix, que quan tu deies “
hasta
i et rectificaven tots i et deien “
fins!
I deies alguna cosa castellanitzada i tots te la rectificaven: “una
bandeja
de…” “Una
safata!”.
“Este matí he tirat una carta en el
bussó…
“En la
bústia!”
I ja réiem tots. Però és que tots estaven anant al mitjà o a
l’elemental. Però ara no. Era una forma divertida d’aprendre.
Perquè deies “he anat a montar uns
andàmits
i de seguida “no es diu
andàmits!
Cal dir bastides!”.
Però hi havia interés per saber un poquet més. Però ara no.
Bastides,
que collons!” S’ha tornat a perdre l’interés. I jo em quede…
“però si abans…” “
Abans!
Xe, ‘
abans‘!”
I ja veus, “abans” és una cosa tan normal, jo pense que l’he
utilitzat quasi sempre. Doncs ara ja no té interés la forma en què
t’expresses. Abans sí. Abans et rectificaven tots i hi havia interés
per millorar. Però és que sents com parlen ara i no és com abans.
Abans potser estaven retransmetent un partit i deien “mitjançant”
i tu et preguntaves “
mitjançant
què serà?” i ho buscaves en el diccionari. Tot això donava
curiositat per intentar parlar millor. Ja no n’hi ha eixa ebullició.

Comentaris tancats a Diàlegs II – Rodolfo Serra (Ciutadà)

Diàlegs I – José Bresó (Alcalde de Torrent pel PSPV, 2003-2007)



La política és bàsicament possibilitat d’intervindre, tractar de
ser protagonista de la teua vida i tractar de compartir amb altra
gent coses que afecten la col·lectivitat. I quan parle d’esta
definició de política no em referisc només a la participació en
partits polítics. Política són les ONGs, política són els
sindicats, política poden ser fins i tot les comunitat de veïns.
Política és allò que fan les persones quan són conscients que no
estan a soles i que formen part d’un col·lectiu i que cal tractar
d’arribar a acords perquè les coses es facen en base a allò que
pensa la majoria. Açò crec que és bàsicament o d’una manera molt
primitiva la política.

Parles de les associacions, dels sindicats,
etc. Per a tu la política és una cosa molt més àmplia, va més
enllà dels partits polítics.

Els partits polítics són essencials. No sé qui
va dir que la democràcia era el pitjor de tots sistemes excloent-ne
tots els demés. La democràcia pot tindre molts defectes, però no
trobem cap altre sistema que puga ser millor. Els partits polítics,
doncs, són els primers que formen part de la constitució i sense
els quals no ens podem imaginar de quina manera articular el poder.
La política, per tant, és el mecanisme per arribar al poder amb
l’objectiu de posar en marxa la teua ideologia, les idees que penses
que són bones per a la societat.

Amb mecanismes correctors, sempre. Efectivament,
com que la democràcia és el
pitjor
de tots els sistemes, vol dir que té molts defectes. La divisió de
poders, de què parlava Montesquieu, però amb matisos. Montesquieu
tenia molta raó: cal que hi haja un poder legislatiu, un poder
executiu i un poder judicial independent del poder legislatiu. Però
sempre tenint en compte que el poder legislatiu és el que emana del
mandat del poble. Dic açò perquè, quan es parla del poder judicial
independent, la gent més conservadora opina que a un poder es pot
arribar per oposició. Jo crec que no. És a dir, la independència
del poder judicial es manifesta en cada jutge quan dicta sentència.
Però quan cal parlar dels sous dels jutges, dels graus, de la planta
judicial, això ja no és poder judicial: això és poder
administratiu. Per tant, eixa independència és la que té cada
jutge amb un assumpte a les seues mans, quan escolta el parer de
totes les parts i pren una decisió: ací està la independència. El
que no vol dir és que uns jutges, a través d’una oposició, es
puguen convertir en un contrapoder del legislatiu, que és el que té
vertaderament la legitimitat per a aprovar o derogar lleis.

I en la política hi ha un tema en què pense de
fa molt de temps, però que no m’he atrevit a dir mentre estava en
actiu, ja que és un tema prou agosarat. Es tracta dels deures que
comporta el vot, la participació. Pense que el vot hauria de ser
obligatori. Hauria de ser obligatori manifestar-se d’alguna manera.
L’abstenció em pareix legítima. Però, almenys, hauria de
manifestar alguna postura: que s’absté. Però no em pareixia
correcte, ni legítim, i fins i tot em pareixeria il·legal, dir que
“no tinc ganes d’anar a votar i no vaig”. Jo crec que les
eleccions, locals, autonòmiques, generals, europees, són una
obligació per al ciutadà que s’ha de donar compte que forma part
integral d’una societat. Això li dóna drets, li dóna possibilitats
per a poder fer coses. Però també comporta uns deures, com puga ser
una obligació de pronunciar-se en unes eleccions: votant en blanc,
dient que “mire, és que jo no crec en açò de la política”,
però he d’anar a registrar-me per a manifestar-ho, que siga producte
d’una acció. Però a mi no em sembla bé que perquè faça sol i u
se’n vaja a la platja siga meninfot. Perquè al final el que ocorre
és que els que més interessats haurien d’estar que la política
fera coses el millor possible per a la majoria són els primers que
no van a votar. I generalment els que opinen que la política el que
ha de fer és ajudar-los a mantindre una sèrie de privilegis, com
que els afecta a la cartera, no se’n perden cap. Sempre passa igual.
Jo me’n recorde quan, en els primers anys de la democràcia, les
eleccions eren en dia laborable. La participació era -i açò que
estic dient és molt trist- altíssima, la gent anava tota a votar.
Demanaven un justificant i eixien de la faena. Ara es vota els
diumenges i, realment, els que tenen diners segueixen anant a votar
sense cap problema i els que més necessiten que la sanitat pública
funcione bé o que l’educació pública tinga els mitjans que
necessita o que la justícia siga ràpida, senzilla i tinga també
els mitjans adients perquè siga assequible a la gent més
desafavorida, doncs són els que es queden a casa i no van a votar.
Cosa que sembla una contradicció diabòlica.

Perquè creus que hem arribat a eixa contradicció?

La política, de sempre, jo crec que
històricament, ha sigut una disciplina prou desacreditada. Al caliu
de la política s’han produït les coses millors i pitjors de què
són capaços els hòmens i les dones. El que passa és que això que
es fa en la política té molt més ressò que si es fa el mateix en
l’activitat privada. La gent tendeix a generalitzar. Si es té mania
als taxistes, es tira fum dels taxistes. Però la política és com
un lloc comú.

Tots els polítics són iguals…”

Tots els polítics són iguals”. A qui
beneficia això? Doncs als que realment són iguals. És com el que
comentes dels marcs
.
En el debat sobre el cas Gürtel, què li interessa al Partit
Popular? I també n’hi ha exemples per al Partit Socialista i per a
qualsevol altre partit, però bé, el tema està més d’actualitat.
Doncs ara toca que es parle de la desafortunada declaració de la
vicepresidenta De la Vega dient que el fiscal general recorria la
sentència. Ara, però, el debat no és eixe. Eixe no és el marc que
toca. Però ells són uns artistes a l’hora d’establir el camp de
joc. Caldria dir “molt bé, això està molt malament. Però tornem
al que interessa: com està allò dels tratges?” I això és el que
moltes vegades a la gent cal dir-li. En la televisió ixen notícies
tots els dies de corruptes. Però si tu fas els números, realment en
la política n’hi ha moltíssima més gent normal i corrent que la
imatge que se’n dona.

I també perquè els polítics de cada país són un reflex de la
societat. Cada país té el que es mereix: a Itàlia tenen els
polítics que tenen i a Suècia tenen els polítics que tenen. Però
també tu passeges per Dinamarca i els carrers estan… amb tots els
defectes que tenen eixes societats, que també en tenen, quan veus
eixes societats tan tancades que pareixen tan perfectes i com van
eixint certes coses…

…però també és perquè disposen de més consciència crítica
i mecanismes per a la denúncia, perquè potser ací estiga més
soterrat…

Sí, però ací també tenim capacitat de traure a la llum. I, com
deia, ara em preocupa més la societat que la política. Em preocupen
més els electors que els elegits. Perquè quan veus que la gent no
castiga els corruptes és que ací passa alguna cosa. Esta societat
està un poc malalta. Sobretot quan són casos tan palmaris com el de
Castelló. Fabra és un bròfec i no mereix representar un poble com
la província de Castelló.

Recorde una conversa que tinguí amb un xic jove de Noves
Generacions. El tema era sobre Alfonso Rus. Parlava sobre els
congressos que el PP estava fent al País Valencià i la lluita que
n’hi havia amb Ripoll, el president de la Diputació i president
provincial d’Alacant. Al final jo li diguí: “mira, jo només et
faré una pregunta. Vosaltres teniu tres presidents provincials,
Fabra, Rus i Ripoll, si ara se n’anara Camps i d’eixos tres se
n’haguera de triar un president de la Generalitat, tu a qui
triaries?”.

Ara que parlaves de Fabra. Personatges com Fabra, personatges com
Zaplana, desacrediten la política en general. Perquè trobes que no
els toca a la ideologia o el partit que representen sinó que la
desacreditació és general? Per què la gent castiga més l’esquerra
que no la dreta?

Perquè la gent d’esquerra és una gent més conscienciada en estes
coses. Vull dir, una persona conscienciada, d’esquerres, un ciutadà
amb un cert grau de civisme, no se’l pot fer combregar amb rodes de
molí. No pot dir, com fa la dreta, “este tio és un corrupte, però
és el meu corrupte”. És una fet que a l’esquerra li costa
eleccions, però que alhora cal mantindre: el vot d’esquerres ha de
ser més exigent amb els seus representants. Tal volta hauríem de
ser menys tiquismiquis, perquè la gent d’esquerres tendim a llançar
la tovallola molt prompte. Si aquesta persona no casa exactament amb
el que pense… crec que hauríem de ser més condescendents amb la
nostra gent o amb la gent que, en definitiva, pot autoproclamar-se
d’esquerres i representar la gent d’esquerra en les eleccions. Però
al final, si haguera d’optar, preferisc els electors d’esquerres que
els electors de dretes.

A Zapatero, per exemple, l’està salvant que davant té a Rajoy. Però
jo crec que si, per exemple, l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz
Gallardón, es presentara a les eleccions ens pegaria una pallissa
tremenda. La massa electoral, la que fa guanyar o perdre eleccions,
està al centre. I Ruiz Gallardón, tot i que és una persona
ideològicament molt de dretes, la imatge que dóna és de ser molt
demòcrata. I una condició prèvia és que vull que siga demòcrata,
després pot ser de dretes o d’esquerres. Però si és demòcrata de
dretes o no-demòcrata d’esquerres jo em quede amb el primer. I
Gallardón trasmet eixa imatge. I a nosaltres ens està salvant ara
que Rajoy és una persona que no transmet eixa confiança.

Jo crec que l’esquerra necessita el vot
obligatori. Que existeix en molts països. No només en repúbliques
bananeres

…és que el vot obligatori és habitualment una rèmora de
països amb tradició caciquil…

Però també hi ha països europeus amb molta tradició democràtica
que el tenen. I no crec que siga roín. Amb les matisacions que et
feia adés. Si una persona no vol participar perquè no li convenç o
no li agrada cap cosa del que troba, almenys que haja d’apuntar-se i
haja de manifestar eixa voluntat. I és que al remat, si ha de fer
eixe viatge, aniria a votar. I aleshores tindries uns resultats
electorals amb el suport del 85, el 90 o el 95% de la població, amb
la legitimitat que això comporta. El que ha passat amb les eleccions
europees la veritat és que provoca molt tristesa. Perquè la gent no
se n’adona de la importància que tenen les institucions europees en
la vida diària.

I per què trobes que la Unió Europea no
sedueix la població per anar a votar? Perquè la campanya que es féu
a Espanya no tenia res a veure amb Europa…

Vivim en una època en què és molt molt difícil
que els grans partits, segurament per culpes compartides, pacten les
coses realment importants. Ací, a Espanya, per exemple, no tenim una
llei d’educació que dure més de huit anys. Això és un desastre.
L’informe PISA ens ha deixat per terra. Estem darrere de Mèxic.
Tampoc no ho dic de manera pejorativa, perquè a Mèxic és on anaren
tots els intel·lectuals espanyols després de la guerra civil. Té
un pòsit intel·lectuals important. Estem darrere d’Iraq, que també
és un país de lectors de pedra picada. Però estem molt malament.
I, a pesar de tot, n’hi ha gent jove molt preparada. Però n’hi ha un
abisme entre esta gent jove molt preparada i la gent jove que no té
cap preparació. Eixe és un problema del sistema educatiu, que no es
pacta i que es canvia cada huit anys i que impedeix fer el que un
país necessita en matèria educativa. Finlàndia això ho té molt
clar. I ho té molt clar perquè s’han donat compte fa molt de temps
que no és precís que tot el món tinga estudis universitaris
superiors. És que, perquè una persona siga feliç en la vida, no és
necessari que siga químic, físic, farmacèutic, advocat o filòleg.
Pot ser un bon professional: un bon fuster, un bon mecànic, un muntó
de coses que passen per acreditar i per prestigiar la formació
professional. Sense que això comporte la imatge que qui va a la
formació professional és qui ha fracassat. Mai.

En definitiva, vivim en un país de conjuntures, on els grans partits
no són capaços de pactar els grans temes. Per exemple, la justícia
ens afecta molt. Caldria exigir-los responsabilitat. Però com li
exigim al PP o al PSOE que facen una cosa que els pot reportar un
resultat negatiu en la conjuntura immediata?

Perquè també ens passem la vida votant. Jo que
era tan partidari de les autonomies cada volta sóc més jacobí.
Saps què passa? Que les administracions es passen la vida tirant-se
la culpa unes a les altres. I el ciutadà, al final, no sap qui és
el responsable, que és una característica essencial de la
democràcia. Si es crema el bosc o si el transport públic va
malament o si els hospitals no atenen de la manera que han d’atendre.
I ací et veus que l’autonomia li tira la culpa a l’administració
central, l’administració central a l’autonomia. Els ajuntaments
estan sense diners i els ciutadans, al remat, a qui demanen
responsabilitats és a l’administració que tenen més propera. Un
alcalde no li pot dir a un ciutadà “és que això no és
competència meua”, perquè el ciutadà diu “i mi què m’importa?
Vosté el que ha de fer és arreglar-me el problema que és per al
que vosté està ací”. I tenim una madeixa institucional molt
gran. I al final jo no sé si això mereix la pena.

Però et faig una reflexió. Potser no creus
que això siga perquè no hi ha una cultura de creure’s les
institucions, sinó que són utilitzades com a benefici del partit?
Per exemple, estats federals com Alemanya tenen, per dir-ne d’alguna
manera, entramats legislatius molt més complicats i, al cap i a la
fi, a Espanya les autonomies responien sobretot a una adscripció
nacional diferenciada del País Basc i Catalunya i a

l’hora de generalitzar-ho…

Efectivament, durant la República hi havien dos
comunitats que tenien autonomia, que són eixes comunitats que tenien
consciència pròpia. Catalunya i Euskadi se senten catalans i
bascos. Però Extremadura… I nosaltres; no tenim eixe nivell de
comunitat pròpia. Que Madrid siga una autonomia no té ningun
trellat, ningun trellat. Dependre del govern central o del govern
autonòmic no es ni millor ni pitjor, no sé quin avantatge pot
tindre. Per als catalans pot ser millor, però per als extremenys…
Això multiplica l’administració, duplica el número de funcionaris
i això val molts diners. Els ciutadans no són conscients dels
diners que costa el funcionari, ni el que costen les coses… Cal
educar la ciutadania que els diners que costa la sanitat i l’educació
son diners de tots i no s’han de balafiar.

Un altre pacte que cal que hi haja a Espanya és
la sanitat. La sanitat és un pou on s’aboca milers i milers de euros
sense cap trellat. Cada volta que s’aborda la teoria del copagament,
que es pague alguna cosa, de seguida es llancen a la jugular del
partit que està governant. Però és una cosa que cal pactar. La
gent major té els medicaments de manera gratuïta i això és
fantàstic, però hi ha voltes que l’única faena que tenen cada dia
es anar-se’n al centre de salut. Si els ficaren un euro com a cost de
la visita al metge, potser només anirien quan els fera falta. I
s’estalviaríem molts diners que servirien per a unes altres coses.
Jo crec que estem vivint per damunt de les nostres possibilitats. Fa
uns mesos vaig llegir una frase de Miguel Ángel Aguilar en El País
i crec que retratava exactament el que està passant cada dia: “seria
fantástico vivir como vivimos, pero pudiendo”. Ens està passant
això: estem en una crisi molt forta, l’estat gasta molt de diners i
tenim un dèficit molt gran. I això s’ha de pagar. El problema no és
que tardem més o menys a pagar-ho, el problema és que, si estem
pagant això, no hi haurà diners, per exemple, perquè l’educació
en anglés es pose en marxa d’una volta o perquè l’educació de 0 a
3
anys en les guarderies es pose en marxa.
Els diners són els que són i els que s’estan gastant en la sanitat
no pots dedicar-los a l’educació.

Anem una miqueta enrere. Vull preguntar-te una cosa que
m’interessa especialment: per què decidires entrar en política?

A mi sempre m’havia agradat molt la política. Ja
quan estudiava batxiller ja sabia que volia ser advocat. D’alguna
manera ja m’agradava açò de la cosa publica. Em vaig afiliar als 17
anys al P(artit) S(ocialista) P(opular) de Tierno Galván, que era un
partit de, diguem-ne, quadros… que féiem el
quadro
en les eleccions. Érem tots molts llests i molts ens deien que
estava molt bé la imatge que donàvem, però els vots se’ls enduia
el PSOE. I al remat arribàrem a la conclusió que, com que hi ha un
partit que està arreplegant els vots als que ens dirigim, i
nosaltres no volem només el vot dels professors universitaris o els
directrius d’ideologia d’esquerres, sinó que volem el vot dels
treballadors, perquè el que volem és canviar la vida dels
treballadors en primer lloc, doncs ens hi integrem. Jo crec que va
ser una decisió ideal

En les primeres eleccions municipals del 1979 jo
tenia 21 anys i ja aní en la llista, ja vaig ser regidor. Mentre
estudiava dret ja vaig ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament, de
l’Ajuntament que estava on ara hi ha la Casa de Cultura, que com que
l’edifici amenaçava ruïna ens varen haver de traslladar al carrer
de l’Ermita. Vaig ser regidor només tres mesos, ja que estava en
tercer de dret i em vaig presentar a fer les milícies
universitàries, que aleshores l’exèrcit era obligatori. Aproví a
l’estiu de tercer a quart i vaig fer el campament a l’acadèmia a
Saragossa. I, després, a l’altre estiu, entre quart i quint, vaig
fer les practiques d’alferes a Ceuta…

A mi sempre m’ha agradat la política. Me’n recorde que en les
primeres eleccions del any 1977 vaig arreplegar cartells de
pràcticament tots el partits que es presentaren i tenia tot el
quarto de ma casa empaperat de tots el partits. M’entusiasmava.
Llegia tots el llibres que parlaven de política. La Transició em
paregué una cosa molt ben feta. Reconec que en aquella època va ser
una decisió molt intel·ligent per part de tots els líders
polítics. Teníem molt bons líders polítics en aquella època, des
de Carrillo fins a Fraga, passant per Felipe, passant per Tierno
Galván, per Roca Junyent… Polítics que t’han fet passar tantes
bones estones davant del televisor en els debats. Eren polítics que
no llegien. Apujaven al parlament i parlaven. No llegien. El
parlament ha perdut moltíssima qualitat des d’aleshores. Jo no sóc
d’aquells que diuen que qualsevol temps passat fou millor; tinc una
frase meua que diu “qualsevol temps passat fou anterior”. Però
en el tema del parlament sí que s’ha perdut eixa frescor que tenia
abans. Roca Junyent era magnífic. A Zapatero li costa acabar les
frases. Rajoy és un parlamentari un poc millor però tampoc no hi
arriba. Rodrigo Rato ho feia molt bé, el trobe a faltar. Vull dir,
des de menut la política a mi sempre em va atraure moltíssim.
Primer al PSP, després al PSOE. Vaig ser regidor, vaig dimitir en
tres mesos per a anar-me’n a fer la mili i acabí la carrera. Això
va ser en el 1979. Després torní a ser regidor en l’any 1987 fins
al 2007. Ara seguisc militant en el partit, però pràcticament ja no
tinc responsabilitats. Llig la premsa, estic al corrent de tot, però
vaig pensar que era una mena de passar pàgina: continuar interessat
en la política, però des d’una posició més tranquil·la
d’espectador. M’apassiona la política. Tinc el verí de la política,
que quan te l’inoculen és molt difícil desfer-se’n i cal veure que
també n’hi ha vida fora de la política.

Però no trobes que des d’una posició de ciutadà també es pot
tindre una participació activa?

Quan diuen que la gent jove no participa en
política s’enganyen. Mai com ara la gent jove s’ha implicat amb
ONGs. Això és política. Però política de primera línia! Quan
veus que un xic jove se’n va a Nicaragua a ajudar en la seua ONG a
millorar les condicions, això també és política. El mateix que
quan jutges l’església has de valorar que eixa església també té
una avantguarda que són els missioners i les monges que estan en
eixos països. Fent eixa distinció, per descomptat que la política
es pot fer des de més llocs i, en eixe sentit, com et deia, sí que
hi continue interessat. Ara llig de política amb més
tranquil·litat. El diari el comence per les pàgines
d’internacional. Abans obria el diari i el primer que mirava era què
es deia de Torrent. Després mirava la Comunitat Valenciana i ja no
em donava temps per a mirar què passava en el món. Ara ja ho mire
des d’una perspectiva més ampla.

Aprofitant eixa perspectiva més ampla. Com trobes la posició del
socialisme avui en dia? És a dir, amb la crisi s’estan posant damunt
de la taula molt debats de tall socialdemòcrata, com ara receptes
per a eixir de la crisi, però el socialisme sembla que no acaba de
fer valdre eixe avantatge de discurs. Si més no, això s’ha vist amb
els partits socialistes europeus en les darreres eleccions europees.

A Europa hi ha una onada conservadora tremenda,
quan el normal és que fóra el contrari. És a dir, els partits que
governaven la majoria del països europeus que estan patint la crisis
han tingut governs conservadors i eixos governs no han tingut cap
càstig. A Europa passa una cosa que jo observe des de fa molt de
temps. Jo crec que Europa és socialdemòcrata governe qui governe.
Allò de Tatcher era una excepció. Però fins i tot si ara guanyaren
els
tories,
que guanyaran, o Sarkozy, les polítiques que es fan a Europa no
canviarien. La socialdemocràcia s’ha convertit en un règim a Europa
per a bé. Ací, a Espanya, ningú no pot imaginar que si guanya el
PP canviarà el règim de la Seguretat Social. Són coses que ja han
estat assumides que no passaran. Com sí que li està passant ara a
Obama, que inclús dins del seu partit li esta costant portar
endavant una cosa que als europeus els pareix tan lògic com que si
una persona esta malalta i fa falta operar-se, se l’opera. A
nosaltres ens pareix una cosa tan superada que a vegades no podem
explicar-nos com en un país tan avançat, un país que ha progressat
tant, un país que és el líder mundial, encara no té eixes coses
clares. Pot ser que eixe siga un triomf de la socialdemocràcia, però
a la volta una rèmora per als partits socialdemòcrates, perquè un
poc ens hem quedat sense espai diferencial. La diferència entre la
socialdemocràcia dels partits europeus i els partits conservadors
cada volta és més de matís i més si observes les coses a molt
llarg termini. Si te n’adones, per exemple, el tema de la sanitat per
a nosaltres ha de ser única. Però quan aprofundeixes penses que no
passa res perquè això ho puga gestionar una empresa privada, com
abans el fem era una cosa del Ajuntament i ara hi ha la concessió a
una empresa privada; com el tema del aigua era cosa de l’Ajuntament
i van anar proliferant empreses mixtes amb participació privada que
aporten la tècnica. El problema és quan tu mires cap al futur i
dius “on volem arribar?” Volem arribar al fet que la gestió de
la sanitat es faça amb criteris únicament econòmics, que cal
fer-los, o cal seguir apostant per una sanitat en què el problema
principal, la prioritat, siga la salut? Si eixes coses estan ben
definides des del principi, jo he anat a l’hospital de la Ribera i no
he notat massa diferència. Vull dir que les coses es van matisant
molt, les fronteres ja cada volta estan mes obertes entre els partits
i sempre passa igual a Espanya: el Partit Socialista quan governa va
obrint nous camins als que s’oposa de manera radical el Partit
Popular, però que quan governa no canvia. Cosa que no és roïna.
Perquè imagina si ara governara el Partit Popular i tornàrem una
altra volta al tema de l’avortament o del divorci o coses que són ja
avanços de tota la societat… Ara, a mi m’agradaria que el Partit
Popular d’Espanya es pareguera un poc més als partits popular
europeus. Però això també tindria els seus desavantatges. És
curiós, l’avantatge del PP espanyol és que aglutina tota l’extrema
dreta; per tant, no tenim un partit d’extrema dreta que en faça
bandera, com Le Pen a França o Umberto Bossi a Itàlia.

I creus que això es positiu?

És positiu. Si no fóra perquè l’extrema dreta
mana molt. Ara ja menys, però en l’anterior mandat, en l’època
d’Aznar, que era qui aglutinava l’extrema dreta, el desavantatge,
doncs, era que eixa extrema dreta era la que governava al PP. Per
això jo vaig vore molt positiva també la transició que a empentes
i rodolons ha anat fent Rajoy. Cal reconéixer-li a Rajoy el mèrit
de desfer-se de gent com Acebes… Zaplana no té res a vore amb la
ideologia… Eixe és un artista… Zaplana, que també té virtuts.
Per exemple, pel valencià, una de les persones que més coses ha
fet, ha sigut Zaplana. Fixa’t quina contradicció: un senyor de
Múrcia, un senyor de Cartagena, però el seu pragmatisme va fer que
un tema que a ell li tenia igual -igual li tenia valencià, català,
que castellà- el resolguera amb l’A(cadèmia) V(alenciana) de la
L(lengua) per tindre menys mals de cap. Tanmateix, estos que hi ha
ara continuen amb la cantilena. Encara sort que el Diari de la
Generalitat continua publicant-se en un valencià correcte. Però es
continuen sense acreditar els títols de Filologia Catalana a pesar
de les sentències, cosa que ratlla la prevaricació…

N’hi ha 17,
ja.

Perquè això és prevaricació. Estan prenent decisions injustes
sabent que són injustes i la veritat és que m’estranya que no
processen ja el conseller per contumàcia per mantindre una cosa
declarada il·legal…

Estàvem parlant que el problema que tenia el PP era que estava
governant l’extrema dreta. Bé, doncs Rajoy, Dolores de Cospedal,
Soraya Sáenz de Santamaría, etc., és una altra gent. Ja no és el
mateix i això cal valorar-li-ho al PP. Si tornara Esperanza Aguirre
seria una altra cosa, però crec que en general és bo que el PP
seguisca aglutinant l’extrema dreta, perquè almenys estan així, un
poc parats.

Ara et faig una pregunta en el mateix sentit:
el PP es un gran partit com diuen els anglesos de
catch
all

“L’elefant vell”.

…que intenta abastir un gran espectre…

És part del populisme.

Però també passa igual a l’esquerra. A
Espanya s’està tendint a un bipartidisme. A Europa hi ha més
partits que omplint eixos segments diferents de la ideologia.
Aleshores la pregunta és: això no seria millor per a la democràcia?

Que el sistema fóra més proporcional? Que no
fera falta el 5%? Sí. Sí però. Anem a vore, jo crec que el govern,
a nivell local, a nivell autonòmic, ha de ser un govern fort, ha de
ser un govern que puga governar i un parlament ha de ser un parlament
ric, divers, plural. A mi m’agradaria que en el parlament espanyol…
no m’importaria que en lloc d’haver set grups parlamentaris n’hi
hagueren dotze per a sentir diverses sensibilitats. Ara, no em pareix
bé el que està passant ara, que el partit que té l’obligació de
governar ha de fer unes concessions en el dia a dia, en la política
del curt termini, perquè, si no, no li aprovaran els pressupostos i
això ix caríssim.

Però a Espanya, per dir-ho d’alguna manera, és conseqüència
del model d’estat. Volia que ho enfocares en un pla més ideològic,
ja que a Espanya el bipartidisme imperfecte es trenca només perquè
hi ha partits que responen a les realitats nacionals diferents. Però
jo parlava de tradicions ideològiques. Per exemple, a Europa està
la democràcia cristiana, el liberalisme, el socialisme, els partits
de l’antic comunisme…

Efectivament, a Espanya, la democràcia cristiana
tingué un fracàs tan gran en les primeres eleccions que ja es
cansà. L’única representació que té és el P(artit)
N(acionalista) B(asc). El PP l’única connexió que té amb la
democràcia cristiana és a nivell del parlament europeu. Per
exemple, el sector cristià del PP no és la democràcia cristiana,
perquè jo crec que seria insultar a la democràcia cristiana, que en
Espanya des de sempre ha tingut una tradició democràtica i
oberturista, confondre’ls amb este sector cristià del PP que en
algunes comunitats està triomfant. Espanya té eixe problema, que
els primers líders, que eren bons líders, no varen aconseguir
consolidar eixe espai. Des del populisme d’Adolfo Suárez, la dreta
espanyola ha sigut sempre capaç de concitar el vot, l’interés i el
suport del centre -i fins i tot del centre-esquerra en el cas de
Suárez- fins a una dreta prou retrògrada. Això impedeix que tots
els matisos que hi ha també en la dreta ideològica afloren i,
doncs, es difuminen.

En l’esquerra ha passat menys, però també. En l’esquerra
l’atomització era tremenda, que encara n’hi ha. Però, bé, ara veus
que a Torrent es presenta el Bloc i es presenta també Esquerra
Republicana de Catalunya.

Açò m’interessa.
Abans has dit que perjudica l’esquerra que hi hagen diferents
opcions, però també l’esquerra és més crítica, té més
consciència crítica. Abans parlàvem que el votant de l’esquerra
era més exigent.

Però li falta sentit practic. En moltes ocasions
eixa excessiva atomització de l’esquerra fa que es perden molts
vots. En Espanya hi ha moltes províncies, moltes circumscripcions
electorals, que són les províncies en què abans el Partit
Comunista i ara E(squerra) U(nida) no ha tret mai un escó -ni el
traurà mai, perquè si n’hi ha tres, dos són per al PSOE i un per
al PP o dos per al PP i un per al PSOE- i s’està tant a punt de
poder traure un escó que moltes vegades s’han plantejat si no
haguera estat millor fer algun tipus de pacte o negociar algun tipus
d’acord. Per això allò de la segona volta és tan interessant, per
allò que et deia que els governs han de ser governs forts. En quatre
anys el ciutadà es torna a pronunciar i el que és bo en un govern
fort és que porta endavant el seu programa electoral i que el
ciutadà sap de qui és la culpa si no s’acompleix. Quan hi ha un
govern de coalició molt atomitzat al final el ciutadà ja no sap
res. És el que passa moltes vegades entre les autonomies, els
ajuntaments, el govern central, etc. Al final el ciutadà no sap si
és competència teua, si feu este pont, si no el feu perquè no heu
cedit este terreny… El ciutadà el que té ganes també és de
claredat. I un problema que està tenint la política últimament es
l’escassa exigència que s’està donant a dir la veritat. Ací a un
polític li pregunten una cosa, diu una mentida i no passa res. Això,
en països d’una tradició democràtica més llarga, és un delicte
de lesa majestat. O l’última moda que hui he sentit al telenotícies:
arriba el polític de torn -o del PSOE o del PP o de qui siga-,
convoca la premsa, fa una declaració i no admet preguntes. Jo la
veritat és que no sé com els periodistes admeten això. No m’ho puc
explicar. Perquè tampoc no sé quin risc correrien si digueren “no,
mire, vosté no em torne a cridar. M’ho envia a casa, per què he de
vindre amb la calor que fa? Vosté vol que jo li traga això? No es
preocupe que jo li ho trauré. Vol enviar-me la imatge? Envie-me-la.
Però no em faça anar! Ara, si jo vaig allí, és per a preguntar-li
coses. I si jo li pregunte coses i vosté em diu una mentida jo li
diré ‘això que m’està dient vosté és mentida!’” I s’està
perdent eixe nivell d’exigència davant de coses evidents. Ara en la
política es pot sentir les barbaritats més grans i que u es quede
tan ample. Ací pots dir el que et done la gana perquè no passa res.
Sempre pots dir “no, no, però i tu què?”. “D’acord, d’acord,
després parlarem d’allò meu, però açò que has dit, que era
mentida, vols fer el favor de respondre’m ara?”. I això a qui
beneficia?

1
Vid. capítol 10:
Texts III – Pensa
en Marx! (Emmarcar la llengua política)

Comentaris tancats a Diàlegs I – José Bresó (Alcalde de Torrent pel PSPV, 2003-2007)

Imatges IV: Obama, polifonia



La
següent imatge va ser proposada a diversa gent perquè en digueren
el primer que se’ls passara pel cap, què els suggeria. Es va
intentar performar l’opinió el mínim possible. Així mateix, es
presenten les respostes amb els canvis imprescindibles per a maquetar
l’article.

 

 

 

  • Mostra un
    Obama informal per la manera de vestir, va correcte, però no porta
    corbata. Sembla un acte de campanya i per això pense que va vestit
    així. Traspua fermesa i seguretat, es veu perquè parla amb el puny
    tancat, tot i que no és gens agressiu. Dóna "bon rotllo".
    Una altra observació, agafa el micro per baix del tot, no es tapa
    la cara i per tant no s’amaga, no amaga res. D’altra banda, si et
    fixes en les cares dels de darrere, estan feliços, deu ser perquè
    està dient alguna cosa que els agrada i els convenç.

  • Obama parla
    amb la gent del futur. Està parlant amb la gent i està una mica
    nerviós.

  • Molta força,
    també denotacions d’una bipolaritat vinculada entre la fusió del
    rostre humà i el toc de patriotisme de fons. En el context: "força,
    colors i moviment… desencadenant… explosiu… positiu…"

  • Doncs ací,
    més que un polític em sembla un venedor de detergents "rotllo"
    Calgonit o Perlan… està intentant demostrar que el seu producte
    trau totes les taques millor que cap altre. No sé, supose que la
    utilització del color blanc que predomina amb diferència és una
    estratègia. El blanc sempre ha sigut el color que representa la
    veritat, la senzillesa, la tranquil·litat… crec que és massa
    coincidència, no? Després, un altre aspecte important, és el fet
    que la imatge de fons siga la bandera del seu país… Per tindre
    una bandera gegant vols dir que ets més patriota?

  • Per a qui no
    haja seguit els mitjans de comunicació en els darrers temps, pot
    paréixer el cantant de l’himne nordamericà; també, pot paréixer
    el presentador d’un determinat esdeveniment. Qui sap, possiblement,
    és un predicador… Altrament, per als qui no estan tan
    desconnectats, una imatge així d’Obama pot suposar aire fresc,
    espontaneïtat, diàleg, respecte als receptors del missatge, un nou
    tarannà a l’hora de contar les coses i quelcom similar. La pregunta
    és: Obama és, realment, així? Els seus assessors en comunicació
    no verbal s’han guanyat el sou?

  • Doncs la
    imatge és prou típica i poc suggeridora, pense. Però, així a
    grosso modo, se
    m’acudeixen com a qualificatius: informalitat, proximitat,
    showman
    (més bé em pareix un còmic, com si fóra Buenafuente fent un
    monòleg…)

  • La imatge em
    suggereix la moderna, diguem-ho així, idea de l’home amb micro
    vestit de manera informal, però pulcra, amb el fons de la bandera
    nacional i endolcit d’una multitud de jóvens que té un doble
    objectiu: 1)per un costat departir entre els militants de la
    parròquia, a l’estil dels tradicionals telepredicadors
    nord-americans (hereus dels venedors ambulants) i 2)adreçar-se als
    votants indecisos marcant clarament un estil de comportament
    polític, aquest últim condicionat per la bipolaritat del sistema
    electoral dels EUA.

  • Un home molt
    patriòtic per l’enorme bandera que té darrere. Prou pròxim a la
    gent per no haver-se passat l’americana, no dur corbata i perquè li
    agrada més mirar a la gent que no a les càmeres.

  • Em pareix un
    feixista igual que el
    Tio Bush
    i es mereix un 0 o un -0. Pense que vol aparentar ser un
    progressista i sembla més feixista que el propi Hitler, que ja en
    seria prou…

  • Obama em
    sembla adormit o amb una copeta de més. Podria ser perfectament un
    showman del Club de
    la Comèdia en una festa del partit, per això la bandera darrere i
    els espectadors.

  • Veig una
    persona segura de sí mateixa, carismàtica, que sap qui és i el
    que vol. És elegant, té bona presència, pot, inclús, semblar
    atractiu. És de raça negra, però no és un negre a l’ús: no
    demana perdó per ser com és, però tampoc es mostra agressiu
    davant d’aquells que el consideren inferior pel seu color de pell
    (com feia Malcolm X). És negre però té la confiança secular dels
    blancs. No et desafia; et sedueix. Sembla un encantador de serps.

  • Obama
    "Bongeni" diu:
    Know
    you those who say…?

  • Pel que
    respecta a la foto, doncs a mi em transmet, al mateix temps,
    diferents sensacions: populisme, proximitat amb la gent, lideratge,
    il·lusió, fe cega, nacionalisme banal…

  • Em
    suggereix: patriotisme, força, unitat, cert classisme en la manera
    de vestir, però a la vegada modern pel fet de no portar corbata

  • Malgrat que
    no em fa massa gràcia cap polític americà, perquè són tots uns
    conservadors de merda, uns hipòcrites de merda, uns egoistes de
    merda (vull que quede clara la paraula merda) que són capaços de
    matar pel seu benefici, doncs he de dir que la foto (i ahí el meu
    cervell em traeix) em suggereix, seguretat, esperança, simpatia,
    apropament, dinamisme i tranquil·litat. No estic d’acord amb el meu
    cervell, el meu subconscient i el meu conscient no estan d’acord.

  • Obama és
    gran, però la bandera ho és més.

  • Em suggereix
    tranquil·litat, seguretat, fermesa, humilitat.

  • Fantasia!

  • La imatge no
    em transmet molta cosa. Però la situació amb la bandera en el fons
    em suggereix imperialisme i nacionalisme. Pel que fa a
    l’interlocutor (Obama), em diu: imatge, marca, producte de
    màrqueting (roba cara, com la de Camps). Que agarre el micro de tan
    baix no em transmet seguretat. És una favada, però és en el que
    m’he fixat.

  • És un tipet
    no massa estirat, no el típic
    ricatxó
    (El vestit sembla del 73) amb la puta bandera
    yankee
    al darrere. Café amb llet, mal dit afro-americà (Jo diria
    kenyata-americà, per a no confondre) donant esperances a alguna
    minoria a qui han agafat amb expressió d’estar cagant-se en la puta
    hòstia.

  • Poder de
    convicció.

  • A mi em
    pareix un poc "El club de la Comedia", pareix que està
    dient: "Saben aquell que diu…?"

  • Quan mire
    eixa imatge d’Obama em transmet el valor principal de "canvi",
    de frescor, de diversitat cultural. I, alhora, de fermesa, de
    determinació, però manera intel·ligent i simpàtica, que no
    oblida mai el gran pilar de la família. És un bon pare i un bon
    marit, vestit com un pare de família que farà les coses ben fetes
    perquè vol i pot. Tot i que realment no siga res més que un
    titella, una imatge, com la majoria de les figures polítiques; però
    és que amb el bufó de Bush se n’havien passat.

  • un tio
    majo
    cantant en un karaoke… o mentjant un gelat amb
    imaginació.

  • Negre,
    seguretat, bandera massa gran, bandera pesada, bandera que es menja
    a Obama. Senyors que somriuen, senyores que somriuen. Negres. Naïf,
    pare, bon rotllet, netedat, camisa molt blanca, ordre.

  • La foto em
    suggereix un
    self-made-man
    jove, molt espontània i molt americana; una miqueta firaire.

Un
apunt al marge fa referència a la situació en l’eix esquerra-dreta
que es demanava. Habitualment, en tots els estudis sociològics, el 0
representa el posicionament més esquerrà mentre que el 10
representa el més dretà. En aquest cas, es proposava el contrari:
10 era la posició més esquerrana mentre que 0 la més dretana. Tot
i que s’ha d’admetre que la gran majoria de la mostra era d’esquerres
i que només varen ser al voltant d’un 25% els que se situaren en
l’eix, cal destacar els valors altíssims que se’n varen extraure. La
intencionalitat estava en el fet que a ningú no li agrada
“suspendre”, ja que les avaluacions de 0 a 10 són permanents en
la nostra societat des de ben menuts. Efectivament, algun que altre
comentari en va fer referència explícita: no estaven segurs de
quina xifra donar, però millor una “bona nota”. És clar que no
se’n pot assentar cap conclusió, però sembla prou assenyat destacar
una desviació cap amunt o cap avall segons el mètode que s’empre. A
qui li agrada posar-se un 0?

Comentaris tancats a Imatges IV: Obama, polifonia